dijous, 7 de març de 2013

Josep Otero Gendre, un adéu emocionant



De la meva època de periodista recordo que el més desagradable d'aquella feina era escriure la crònica d'un funeral. Sempre em va costar molt i aquella reticència no se'm va passar ni amb els anys ni l'experiència. Però avui, escriure sobre el comiat a l'antic alumne Josep Otero Gendre resulta sorprenentment fàcil. Perquè l'adéu que li hem donat aquest 7 de març de 2013, a la Catedral de Tortosa, ha estat ple d'una emoció tan serena, i no per això menys intensa, que ha acabat sent un funeral bonic.

Funeral i bonic semblen, no és així?, conceptes antagònics. Però avui s'ha obrat aquest miracle. I no perquè haguem vist una Catedral plena fins a dalt. No perquè s'hi hagin aplegat persones de fins a quatre o cinc generacions diferents. No pas perquè hagin arribat mostres de condol, a través de Facebook, Twitter o Whastapp, com ens comentava la família, des de tot arreu del món, inclosos els Estats Units o el Brasil. No perquè molts assistents portessin samarretes del centenari Club Deportiu Tortosa i del mític Dertusa, en una mostra d'orgull esportiu i tortosí molt senzill, però d'una eficàcia excepcional.

Bé, ha estat per tot això també. Però sobretot ha estat un adéu emocionant per les paraules que Joan Otero Rosselló ha adreçat als assistents, en nom de la família. Una intervenció (dir-ne discurs seria massa formal i allunyat del gran sentiment que l'ha presidit) sentida, però que si ha estat tan emocionant ha estat per la seva enorme dignitat, serenor i generositat. Ens hem quedat amb dues idees, i no ens que no n'hagi hagut d'altres. La primera, "quan vam saber la malaltia del pare, vam decidir que no l'amagaríem, perquè no era res que s'hagués d'amagar". La segona, que "la dignitat estaria per damunt de tot".


Josep Otero va lluitar durant els seus darrers anys contra el flagell de l'Alzheimer. Una malaltia de les dures, que els seus van entomar amb una enteresa admirable. Disposats, com ens ha recordat avui el seu fill Joan, a fer les coses bé, a preparar el final amb dignitat i a fruir mentrestant del temps que encara poguessin fruir. En definitiva, a ser fidels al que havia estat la filosofia de vida de Josep Otero. I al que ell hauria volgut si hagués tingut la possibilitat de decidir-ho.

Al Joan se li ha trencat la veu en dos ocasions, però ha tramés un missatge tan generós que a qui se'ns ha posat un nus a la gola ha acabat sent als centenars de persones, entre ells molts exalumnes de la Mercè, que érem a la Catedral. I si se'ns permet dir-ho, poden estar tranquils el Joan i els seus germans, i la vídua i els néts de Josep Otero. La naturalitat amb què han acompanyat el Josep fins al final dels seus dies, i la transparència i la senzillesa amb què han compartit l'evolució de la malaltia i els sentiments que els despertava, han estat simplement admirables.

A banda de sumar-nos al dolor per la seva pèrdua, no podem sinó dir-los gràcies per aquesta enorme lliçó que ens han donat. Tan de bo tots poguéssim marxar, el dia que ens toqui, com ha pogut fer-ho el Josep.