En record de Migueli

Poc podem afegir al que ja s'ha dit en record del Miquel Zaragoza Vileta, el nostre company que va morir el passat 1 de juny. N'hi ha prou de llegir els comentaris que han aparegut en aquest bloc i a Facebook per adonar-se'n que Migueli, com el coneixíem, va ser un alumne de la Mercè especialment carismàtic i estimat.

No obstant això, hem recuperat algunes de les fotos que s'havien publicat al bloc de la gran trobada d'exalumnes del 7 de juny del 2008, en què apareix Migueli, acompanyat d'altres exalumnes. La seva assistència als actes d'aquella jornada va aixecar una enorme expectació entre els seus antics companys. Tot un esdeveniment que va quedar reflectit en entrades com aquesta.

Aquests petits reconeixements no fan justícia a una persona que va patir un exili professional i personal simplement per parlar clar a una ciutat que no tolerava la discrepància. El sistema, que sap defensar-se perfectament... Però espero que publicacions com aquestes serveixin per fer palès que a Migueli no l'oblidarem fàcilment.

P.S.– José Manuel Cardona segurament s'emocionarà en veure Migueli vestit amb l'uniforme complet de l'Espanyol. És la foto de baix de tot. Del partit de futbol que va jugar-se el 7 de juny de 2008, al pati de la Mercè. Eren els integrants d'un equip històric de l'escola, que un munt d'anys després van tornar a jugar junts.

"HISTORIA D'UNA FOTO"

A princips d’Abril de 2002 data en que vaig fer aquesta foto,corria per Tortosa el rumor,no cal dir,que la nostra ciutat sempre ha estat una mena de Langley (*) a la catalana,per les informacions de “primera mano” que corren,i aquell era el relacionat amb l’edifici que hi había estat el Col.legi de La Merced fins fa poc. La rumorología deia que l’enderrocarien prompte per fer “no sé què”, aixi que sense perdua de temps em vaig cap el meu ex barri, depressa i correns,amb la camera a la bossa i  quatre fotos que quedaben a un carret de 36. 

L’edifici aquell,no cal dir,mel coneixia pels quatre cantons,hi había viscut a un dels laterals i desde que començar a treballar amb catorze anys pasaba tots els dies per devant d’ell,amen d’acompanyar a les meves germanes i germa a l'escola,i ser lloc del primer festeig amb la que avui es la meva dona. Aclaració,jo no el vaig arribar a xafarlo mai com al.lunne,pos soc de la generacio de la vella escola del carrer de la Merced.
 
Com he dit,em quedaben quatre fotos al carret,que ben aprofitat,podien ser cinc (la tecnologia digital,aquella que convertiría a cegos de neixement en artistas visuals,encara era una utopia) Com necesitaba de fer una panorámica,on es vegues la gradiositat del vell centre docent que ja ni seria,presidint lo carrer Moncada,i sobre tot lo mural del “Guernika”,que lluia de fea uns anys com un crit de pau demanat per uns alunnes amb dots artistiques,decidir de realizarla fent tres fotos que despres uniria amb celo per darrera,aixo si, encuadranla be,per que lo contenidor,que llavors trovaba brut,fitxat,per que sortien tres bosses,no sortigues molt afavorit,tambe la cabina telefónica que estaba de pena,en fi com poden compemdre,coses nimies que llavors ens sorprenien,una mica de bruticia al carrer,i que ara al recuperar la foto,deu anys despres,t’agafen ganes de plorar del net que estaba tot…i lo poc que l’apreciabem.
 
La foto no es que tingue molt de valor,aquest es trovar en el record i bucetjant en ell,veig l'ombra tants de companys,de muns germans,de la dona,a la fi meus també, vivint a una época d’esperança (per molts trucada a la flor de la vida) tant llunyana i sols fa sols una década! Que no tornarà, com aquest carrer que mai serà...
 
(*) Langley,Virginia,USA. Seu de la CIA.
                                                             
Ildefonso Garcia Aguilera

Vídeos de l'ArtXiBarri 2012

Com ja heu degut llegir al blog, el passat 9 de juny el nucli antic de Tortosa va celebrar l'ArtXiBarri 2012, una jornada participativa organitzada per la Xarxa per la Convivència. Els exalumnes de la Mercè vam col·laborar en el programa d'activitats, com també recordareu. I a més, en la plana major de l'ArtXiBarri hi havia tres exalumnes de la nostra escola: Ester Galindo, Irene Segarra i Toia Segarra. Amb certa retrospectiva, i aprofitant els molts recursos visuals generats per aquesta festassa per la integració i la convivència, publiquem alguns dels vídeos de la jornada. Esperem que us agradin i que hi reconegueu les nostres companyes.

Resultats de l'enquesta sobre la digitalització de les aules i nova enquesta sobre la jornada intensiva

La darrera enquesta que vam plantejar al bloc va ser sobre la congelació, per raons pressupostàries (llegeixi's retallades), del pla de digitalització de les aules. El resultat ha estat de quatre vots que pensen que la congelació està bé, ja que hi ha altres prioritats. En canvi, vuit vots valoren malament la mesura, ja que creuen que és un avenç que no hauria de fer-se enrera.

Ja sabeu (ho hem comentat moltes vegades) quue aquestes enquestes no tenen valor científic, entre altres poderosos motius perquè no estan plantejades amb tal pretensió. Serveixen, com a molt, per veure per on bufa el vent. I quan no recullen una gran quantitat de vots, com en aquest cas, potser ni això. Potser seria massa, ateses les mancances exposades, llegir el resultat com un rebuig frontal a les retallades a l'ensenyament. Però també és evident que una majoria (tres a un) no hi està d'acord.

Aprofitem per recordar que fa un parell de dies hem penjat una nova enquesta. En aquesta ocasió preguntem la vostra opinió sobre la possible implantació de la jornada intensiva, tot el curs, als centres escolars. Una mesura que podria arrencar el curs vinent a molts col·legis. La idea que es busca no és altra que la d'estalviar, per molt que pugui vestir-se de millora pedagògica. I disculpeu la vehemència d'aquesta afirmació, però si les tardes són tan inútils a causa del cansament dels alumnes, sobta que la mesura no es prengués molt abans, quan no hi havia necessitat de passar la tisora. Ens entenem, oi?

És evident que la jornada intensiva té moltes implicacions en la vida de les famílies. Aquest país no tens gens resolta la conciliació de les vides laboral i familiar, per moltes mesures benintencionades que s'hagin pres. Estant d'acord que l'escola no ha de ser un aparcament de criatures, i que l'obligació dels pares i mares és estar amb els fills, creieu que certs plantejaments ho posen fàcil o difícil a les famílies? És clar que ara mateix no faltaran famílies que voldrien tenir aquest problema, perquè voldria dir que a casa tothom té feina.

Si considereu que les dues opcions de resposta no matisen adequadament la qüestió (és un risc derivat del format), podeu deixar aquí els comentaris que cregueu necessaris.

Agraïment a Andrés Borràs

Hi ha agraïments que són d'estricta justícia i per això els fem públics aquí al bloc. La feina que fem els exalumnes, que la fem de franc i en el nostre temps lliure (o si convé treient temps d'on sigui), no seria possible sense la col·laboració de moltes persones, entitats, empreses i institucions que ens donen suport. Generalment logístic, però suport al capdavall.

De vegades, la col·laboració pot sorgir sense buscar-la. És el cas d'Andrés Borràs, el conserge de la Mercè, que ens va fer un cop de mà decisiu perquè l'exposició "La Mercè. Una història en imatges" pogués veure's sense problemes aquest passat 9 de juny.

Algú pot pensar-se que muntar l'exposició és arribar al lloc amb les fotos sota el braç i penjar-les d'uns claus oportunament ben situats a una paret neta i polida. I de vegades, és així, quan hi ha una sala d'exposicions equipada i preparada. Però quan s'ha d'adaptar al que et trobes no sempre és fàcil. De vegades per condicionants físics (dit d'altra forma, falta de mitjans suficients, però no critiques perquè prou que et deixen la sala). De vegades, perquè intentes que l'exposició tingui cert sentit cronològic i segons l'espai disponible has de canviar-ne la configuració, de forma que el relat continuï sent vàlid sense salts temporals bèsties.

Aquest 9 de juny el problema era dels primers. Disposàvem d'uns plafons cedits per l'Ajuntament de Tortosa que ja van fer la seva funció, però als quals era rematadament difícil subjectar les fotos amb els procediments habituals en aquesta mena d'exposicions de caràcter efímer.  Sort que l'Andrés estava allí i va trobar la solució. I és més, no és que la trobés, és que sense que fos la seva feina, la va portar a la pràctica.

Queda aquí dit el fet i expressat l'agraïment.