dimarts, 28 de febrer del 2012

"Tresors bibliogràfics" trobats a la biblioteca de la Mercè (6)

Fins ara us havíem mostrat unes quantes "joies franquistes" que havien sobreviscut a la biblioteca de la Mercè. Però a l'escola s'havien conservat uns pocs exemplars de la celebèrrima Biblioteca Patufet, una col·lecció de literatura infantil que va arrencar l'any 1907 i va publicar 72 títols fins al 1938. La dictadura va impedir la continuïtat de la col·lecció, però no així de les reedicions: se'n van fer algunes als 40, de forma clandestina, i el 1982 es van editar algunes de les obres que Josep Maria Folch i Torres havia publicat a la col·lecció original. Durant la dictadura, a més, es van publicar algunes traduccions al castellà.

La Biblioteca Patufet va ser un intent seriós i reeixit de publicar literatura en català adreçada als joves. El més conegut dels autors de la col·lecció va ser Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950), que signa 61 de les 72 edicions, però altres escriptors van publicar-hi també la seva obra: M. Marinel·lo, J. Morató, E. de Fuentes, P. Creuet, R. Suriñach Baell o P. Prat Gaballí. Entre els títols n'hi ha de mítics, com "Les aventures extraordinàries d'en Massagran", novel·la que Folch i Torres va publicar el 1910. En moltes ocasions no eren relats originals, sinó contalles tradicionals que els autors adaptaven.

A la biblioteca de la Mercè s'han conservat dos títols, "Per les terres roges" i "L'infant de la diligència". Tots són de Folch i Torres. Van publicar-se l'any 1935, amb il·lustracions de J. Llaverias. L'editor va ser Josep  Baguñá i el distribuidor un altre clàssic llibresc, "Hogar del libro, SA". Les tapes de color roig van ser la senya d'identitat de la col·lecció durant els anys 30. Tot i que la Biblioteca Patufet va tenir més de mitja dotzena de formats i dissenys, potser el més conegut és aquest de tapes vermelles.



dimecres, 22 de febrer del 2012

Records i emocions personals sobre la Medalla d'Or


Ha fet dos anys de l'acte de la Medalla d'Or de Tortosa. Tinc aquell dia guardat com un petit tresor. Per aquelles coses de la vida, em vaig trobar fent un parlament a l'acte a l'Espai Sant Domènec. Vaig intentar fer-ho el millor possible i no sé si me'n vaig sortir. Només jo i alguna persona molt propera a mi sabem el que em va costar parlar en públic aquell dia i els dubtes que vaig tenir com qui diu fins hores abans.

A un servidor li bullien moltes emocions contraposades, algunes per qüestions personals recents en aquell moment, i no estava segur de no poder parlar a l'hora de la veritat. Que se'm fes un nus a la gola o fins i tot que em saltessin les llàgrimes. Algú va pensar que el discurs em va sortir com si coses com aquella jo les fes de tota la vida? Doncs no saben la processó que anava per dins.

Però ja que hi érem, i segurament tranquil·litzat pel simple fet de posar-me a parlar, vaig voler dir unes quantes coses i no limitar-me a fer un discurs florit. S'havia de reivindicar la trajectòria de la Mercè, però identificant els seus valors autèntics, sense maquillar-los de cap forma. Escola dels pobres? Doncs sí, sense cap vergonya, però amb un capital humà extraordinari que ho compensava amb escreix. I ja que era un acte en honor d'una escola, tampoc vaig voler renunciar a dir quatre coses que creia que s'havien de dir sobre la situació actual del sistema educatiu i del desastre que són els seus resultats. Si a algú li pot interessar el que vaig dir, pot trobar-ho aquí.

Poques coses han canviat des de llavors pel que fa al drama del fracàs escolar. Aquests dies estic escrivint, a estones, un article d'opinió sobre aquest tema. Quan l'acabi el penjaré també aquí. El títol que hi he posat, si més no provisionalment, no pot ser més clar: "Generació perduda". Sembla dramàtic, però el crec exacte.

Però no és d'això del que volia parlar ara, sinó comentar les emocions que vaig sentir aquell dia. Si llegiu el discurset que vaig fer, sobretot al principi i al final, les podreu veure bastant ben reflectides. L'emoció no venia únicament de la confiança que em van dipositar tots els organitzadors de l'acte, i que mai no agrairé prou, perquè estar present allà és una cosa que no ens tornarà a passar mai més en la vida. No, l'emoció venia també per la feina que havia precedit aquell 20 de febrer de 2010. Una feina que, per exemple, s'havia concretat en l'exposició commemorativa que duranta aquests dos anys ha pogut visitar-se a diverses sales i locals de Tortosa i Roquetes.

Vam treballar molt unes quantes persones i penso que cal recordar-ho perquè l'agraïment també els arribi. Van haver molts exalumnes, professionals i empreses que van aportar fotos per a l'exposició i van oferir el seu suport i ajut. Espero no deixar-me ningú: Àngel Ismael, Aurèlia Subirats, Joan Otero Roselló, Maria Jesús Nadal, Hermínia Sabater, Victòria Ventura Moratalla, Carme Castellà, Susanna Vela, Toia Segarra, Cinta Chavarria, Mateu Izquierdo, Carme Pla, Òscar Molina, Javi Lluís, Maria Lourdes Moreso, Laura Campanals, Ximo Solé, Rosa Maria Solé, Joan Josep Carot, Joan Ramírez, Maria Isabel Sabaté, Abraham Sebastià, Marta Martínez, El Punt, La Veu de l'Ebre, Diari de Tarragona, Cinta Monllaó i Maragarita Montañés.

No podem oblidar qui va patrocinar els costos de muntar l'exposició, que van ser la regidoria d'Ensenyament de l'Ajuntament de Tortosa i l'Ampa de la Mercè, que en aquella època presidia Javi Lluís. I també cal agrair les institucions, equipaments culturals i locals privats que en aquests dos anys han acollit l'exposició a les seves parets.

El matrimoni Joan Ramírez-Maria Isabel Sabaté es mereixen un comentari a banda. No tan sols han recuperat desenes de fotos que poden veure's aquí al bloc, sinó que han sufragat els plafons que s'han afegit a l'exposició i que amb tota justícia considerem com a fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté. Moltes gràcies, Joan i Maria Isabel.

Hi ha més persones que van ajudar i vull esmentar especialment Fito Font, exalumne de la generació dels dinosaures, i gerent de Gràfica Dertosense, la històrica impremta del carrer Cervantes. No crec ni que Fito cobrís despeses, sense comptar les hores que li vam fer perdre (i que ell segurament no considera perdudes). Però coses com aquestes s'expliquen per l'estima i la gratitud cap a la Mercè.

Va haver-hi altres persones que van ser decisives per a l'èxit de la festa de la Medalla d'Or. Per algunes era la seva feina, sí, però la van fer bé i donant totes les facilitats. Del col·lectiu d'exalumnes, voldria destacar els que van estar més al peu del canó i espero no oblidar-me tampoc de ningú: la Cinta March, la Neus Jover, el José Manuel Cardona, la Susanna Ferreres o la Justina Gallardo.

A tots i a totes, moltes gràcies. Encara que vaig dir moltes coses personals i expressar opinions meves, jo només vaig parlar en nom de tots vosaltres. Ja sé que han passat dos anys i que potser ja no importa, però m'agradaria pensar que no vaig defraudar els que van voler que els representés en aquest acte tan important. Tant, que ja sabem que no veurem cap altra vegada en les nostres vides.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Nosaltres vam ser-hi (segon aniversari de la concessió a la Mercè de la Medalla d'Or de Tortosa)


El temps passa volant. Ja fa dos anys de l'històric 20 de febrer de 2010. El dia que la ciutat de Tortosa va lliurar la seva Medalla d'Or a la Mercè. La màxima distinció que concedeix l'Ajuntament reconeixia una dilatadíssima trajectòria (de més de 160 anys) al servei de l'educació de la igualtat d'oportunitats.

Va ser un dia carregat d'emocions. Fins i tot va ser emocionant l'acte purament institucional, celebrat a l'Espai Sant Domènec. Perquè coses així rarament es veuen més d'un cop a la vida. I com va comentar en el seu parlament qui era llavors director de la Mercè, Àngel Ismael, tots podrem dir, d'aquí molts anys, i mentre tinguem vida, que aquell dia nosaltres hi érem.

Hem volgut recordar aquest segon aniversari d'una manera senzilla. Per això publiquem un recull d'enllaços a totes les entrades que van fer-se al bloc sobre aquella gran festa. Que el gaudiu.


Àlbum de fotos de l'acte d'atorgament de la medalla d'or

La medalla d'or (i quin goig que fa)


Encara vaig tenir temps de fer algunes fotos (i 2)

Diari de Tarragona, 25 de febrer de 2010

Encara vaig tenir temps de fer algunes fotos


El fotógrafo... fotografiado... jejeje

Dinar 20 - Febrer - 2010

Biblioteca Marcel·lí Domingo, inauguració de l'expo: La Mercè. Una història en imatges

Premsa: Medalla d'Or


Asunción Sorribes, Mateu Izquierdo, Josep Otero i Joan Otero

Acte entrega de la Medalla d'or de la ciutat de Tortosa a l'Escola de la Mercè

Dinar, 20 - febrer - 2010

Espai Sant Domènec, lliurament Medalla d'Or


divendres, 17 de febrer del 2012

"Tresors bibliogràfics" trobats a la biblioteca de la Mercè (5)


Els que passem dels quaranta anys recordarem segurament els llibres de religió que usàvem a l'escola. L'assignatura era, a diferència d'avui, obligatòria i s'impartia amb el suport d'un "Catecismo escolar", que editava als anys setanta del segle passat la "Comisión de Enseñanza" de la Conferència Episcopal espanyola. La característica més visible d'aquests llibres era que tenien un disseny exterior idèntic, que només es diferenciava en el color de les tapes, un per cada curs, i un número que corresponia també a cada nivell de l'antiga EGB.

L'interior era molt més variat, tot i compartir un cert patró de disseny. Sovintejaven les il·lustracions, que experimentaven una evolució a mesura que s'anaven passant els cursos. Els dibuixos infantils inicials deixaven pas a reproduccions d'obres pictòriques de temàtica religiosa, com en el cas que il·lustra aquesta entrada, un quadre del Greco conservat al Museu del Prado. Aquesta mateixa pintura havia il·lustrat la portada d'anteriors edicions del Catecisme escolar.

Ens consta que, com molts altres materials bibliogràfics d'aquells anys, se'n poden trobar a Internet, on es venen a bons preus. Fins i tot és possible comprar-ne un lot sencer i en alguns casos s'ofereixen nous a estrenar. A la biblioteca de la Mercè se n'ha conservat un exemplar, concretament un de sisè d'EGB. Pertanyia a l'alumna Josefina Melero Martínez (el nom apareix manuscrit a l'interior). L'exalumna Cinta March ens ha informat que la Josefina va ser companya de classe seva, raó per la qual aquesta deu ser de l'any 1968.


dimarts, 14 de febrer del 2012

Resultat de l'enquesta sobre les retallades a l'ensenyament

Ja sabeu que les enquestes que, de tant en tant, publiquem aquí al costat no tenen valor científic. No obstant, sempre donen algun indici de per on bufa el vent en els temes que plantegem. En realitat no diuen res de molt diferent del que probablement diria una enquesta feta amb tots els requisits tècnics per ser fiable, però agafem-nos sempre com una senzilla expressió del que pensem o opinem els visitants d'aquest bloc.

La darrera que hem fet versava sobre les retallades. Preguntàvem si havien afectat l'ensenyament i el resultat ha estat aquest:

Molt: 17 (68%)
Ni molt ni poc: 1 (4%)
No s'ha notat gaire: 6 (24%)
No s'ha notat gens: 1 (4%)

És evident que les retallades al sistema educatiu preocupen i força. Però també que potser no ho fan en la mateixa mesura que les retallades a la sanitat. No pot obviar-se que un 24% de respostes diuen que no s'han notat gaire. És una mica allò de "Dios aprieta, pero no ahoga".

Que les retallades educatives han espantat menys la ciutadania que les sanitàries una impressió que ja teníem i que podia fins i tot objectivar-se. Això és així perquè les mesures aplicades al sistema sanitari han estat molt més contundents. Però també, i això és una opinió meva, perquè les retallades educatives s'han gestionat amb més traça política que les sanitàries, que de vegades semblaven plantejades per autèntics aficionats a la gestió pública, o si més no a la política.