Ha fet dos anys de l'acte de la Medalla d'Or de Tortosa. Tinc aquell dia guardat com un petit tresor. Per aquelles coses de la vida, em vaig trobar fent un parlament a l'acte a l'Espai Sant Domènec. Vaig intentar fer-ho el millor possible i no sé si me'n vaig sortir. Només jo i alguna persona molt propera a mi sabem el que em va costar parlar en públic aquell dia i els dubtes que vaig tenir com qui diu fins hores abans.
A un servidor li bullien moltes emocions contraposades, algunes per qüestions personals recents en aquell moment, i no estava segur de no poder parlar a l'hora de la veritat. Que se'm fes un nus a la gola o fins i tot que em saltessin les llàgrimes. Algú va pensar que el discurs em va sortir com si coses com aquella jo les fes de tota la vida? Doncs no saben la processó que anava per dins.
Però ja que hi érem, i segurament tranquil·litzat pel simple fet de posar-me a parlar, vaig voler dir unes quantes coses i no limitar-me a fer un discurs florit. S'havia de reivindicar la trajectòria de la Mercè, però identificant els seus valors autèntics, sense maquillar-los de cap forma. Escola dels pobres? Doncs sí, sense cap vergonya, però amb un capital humà extraordinari que ho compensava amb escreix. I ja que era un acte en honor d'una escola, tampoc vaig voler renunciar a dir quatre coses que creia que s'havien de dir sobre la situació actual del sistema educatiu i del desastre que són els seus resultats. Si a algú li pot interessar el que vaig dir, pot trobar-ho aquí.
Poques coses han canviat des de llavors pel que fa al drama del fracàs escolar. Aquests dies estic escrivint, a estones, un article d'opinió sobre aquest tema. Quan l'acabi el penjaré també aquí. El títol que hi he posat, si més no provisionalment, no pot ser més clar: "Generació perduda". Sembla dramàtic, però el crec exacte.
Però no és d'això del que volia parlar ara, sinó comentar les emocions que vaig sentir aquell dia. Si llegiu el discurset que vaig fer, sobretot al principi i al final, les podreu veure bastant ben reflectides. L'emoció no venia únicament de la confiança que em van dipositar tots els organitzadors de l'acte, i que mai no agrairé prou, perquè estar present allà és una cosa que no ens tornarà a passar mai més en la vida. No, l'emoció venia també per la feina que havia precedit aquell 20 de febrer de 2010. Una feina que, per exemple, s'havia concretat en l'exposició commemorativa que duranta aquests dos anys ha pogut visitar-se a diverses sales i locals de Tortosa i Roquetes.
Vam treballar molt unes quantes persones i penso que cal recordar-ho perquè l'agraïment també els arribi. Van haver molts exalumnes, professionals i empreses que van aportar fotos per a l'exposició i van oferir el seu suport i ajut. Espero no deixar-me ningú: Àngel Ismael, Aurèlia Subirats, Joan Otero Roselló, Maria Jesús Nadal, Hermínia Sabater, Victòria Ventura Moratalla, Carme Castellà, Susanna Vela, Toia Segarra, Cinta Chavarria, Mateu Izquierdo, Carme Pla, Òscar Molina, Javi Lluís, Maria Lourdes Moreso, Laura Campanals, Ximo Solé, Rosa Maria Solé, Joan Josep Carot, Joan Ramírez, Maria Isabel Sabaté, Abraham Sebastià, Marta Martínez, El Punt, La Veu de l'Ebre, Diari de Tarragona, Cinta Monllaó i Maragarita Montañés.
No podem oblidar qui va patrocinar els costos de muntar l'exposició, que van ser la regidoria d'Ensenyament de l'Ajuntament de Tortosa i l'Ampa de la Mercè, que en aquella època presidia Javi Lluís. I també cal agrair les institucions, equipaments culturals i locals privats que en aquests dos anys han acollit l'exposició a les seves parets.
El matrimoni Joan Ramírez-Maria Isabel Sabaté es mereixen un comentari a banda. No tan sols han recuperat desenes de fotos que poden veure's aquí al bloc, sinó que han sufragat els plafons que s'han afegit a l'exposició i que amb tota justícia considerem com a fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté. Moltes gràcies, Joan i Maria Isabel.
Hi ha més persones que van ajudar i vull esmentar especialment Fito Font, exalumne de la generació dels dinosaures, i gerent de Gràfica Dertosense, la històrica impremta del carrer Cervantes. No crec ni que Fito cobrís despeses, sense comptar les hores que li vam fer perdre (i que ell segurament no considera perdudes). Però coses com aquestes s'expliquen per l'estima i la gratitud cap a la Mercè.
Va haver-hi altres persones que van ser decisives per a l'èxit de la festa de la Medalla d'Or. Per algunes era la seva feina, sí, però la van fer bé i donant totes les facilitats. Del col·lectiu d'exalumnes, voldria destacar els que van estar més al peu del canó i espero no oblidar-me tampoc de ningú: la Cinta March, la Neus Jover, el José Manuel Cardona, la Susanna Ferreres o la Justina Gallardo.
A tots i a totes, moltes gràcies. Encara que vaig dir moltes coses personals i expressar opinions meves, jo només vaig parlar en nom de tots vosaltres. Ja sé que han passat dos anys i que potser ja no importa, però m'agradaria pensar que no vaig defraudar els que van voler que els representés en aquest acte tan important. Tant, que ja sabem que no veurem cap altra vegada en les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada