divendres, 8 de maig del 2009

Imatges d'una petita "excursió" tortosina

Aprofitant la visita a Tortosa que explicava en l'entrada anterior, vam trobar-nos algunes persones que estem més o menys ficats de forma activa en aquesta moguda de la Mercè. Vam parlar de diverses coses, que em vaig comprometre a resumir aquí al bloc per a general coneixement. Espero que em disculpeu, perquè porto uns dies molt liat de feina i no he pogut. És més, m'agradaria explicar-ho ben explicat i necessito un temps que ara mateix no tinc. A veure si d'aquí a uns dies...

De moment, deixo aquí algunes imatges testimonid'aquest periple pel mercat municipal, l'Expoebre..., parlant amb uns i altres del futur d'aquesta comunitat.


Aquí, el punt de venda de les xapes al bar d'Esther Roca, al mercat municipal de Tortosa.


I aquí l'Esther. Producte de l'excel·lent generació del 66 (no em foteu cas, què he de dir si sóc de la mateixa anyada...). Que menys que treure la seva foto i fins i tot fer una mica de propaganda del seu establiment, ni que sigui per agrair el molt que col·labora amb nosaltres. Alguns que parlen molt i fan poc n'haurien de prendre exemple.



Vam esmorzar al bar de l'Esther un excel·lent entrepà de baldana amb allioli. Entrepà tortosí on els hi hagi, que em va agradar molt, perquè on visc és impossible trobar baldanes d'arròs, però que em va desestabilitzar una mica el cos, tot i que ja fa dies que no el tinc fi al 100% (coi de salut). El José Manuel Cardona i la Susanna Ferreres van fer-hi cap amb la seva descendència. A mi m'acompanyava la meva bestiola gran.


I a la tarda, a Expoebre, a la barra tortosina, però sense menjar baldanes, vam fer un segon "briefing" amb la Neus Jové. Sobre la marxa s'hi va afegir la Susanna. També va venir el Joan Mulet, el company de la Neus. A mi em seguia acompanyant l'Emma, la meva filla gran.

Entre les atraccions, vaig coincidir també amb el Rafael Pedret. Vam parlar una estona del tema del "Gernika". No sé si vaig saber trametre-li que el tema de tornar a pintar el mural només és cosa que s'hi posin els que vulguin. A l'actual escola hi ha una paret disponible i fins i tot possibilitat de patrocinador per a la pintura. Potser em vaig passar d'enèrgic, tot i haver-ho raonat bé (crec).

En tot cas, en una propera entrada, com deia al principi, resumiré les converses que vam tenir.

El "Guggenheim" que volen aixecar a La Mercè del carrer Montcada


L'altre dia, a la fira Expoebre vaig poder veure la maqueta i algunes imatges del projecte de seu dels serveis territorials de la Generalitat a Tortosa. L'edifici s'ha d'aixecar on hi havia La Mercè del carrer Montcada. Poc hi ha a dir de l'ús del solar, atès que de l'antic casalici poc se'n podia salvar. I si més no, s'acabarà aquella espècie de "forat de la vergonya" que dol als que el recordem com un punt ple de vida.

És més, la recuperació dels nuclis històrics en decadència també es fa amb mesures com aquesta. Potser no tothom té l'obligació d'apostar per anar a viure al nucli antic, sobretot quan la seva degradació ha arribat a determinats nivells. Però sí que podem esperar que l'Administració hi faci alguna cosa. Ni que sigui, és clar, per esmenar l'error, aquest sí històric, d'haver-lo deixat malaguanyar.

Tampoc tinc res en contra de l'arquitectura ultramoderna, tot el contrari. Moltes vegades no n'hi ha prou amb instal·lar un gran equipament públic per regenerar una zona. Convé també que l'impuls sigui en totes les direccions possibles i l'arquitectura contemporània és una eina habitual en aquests processos de regeneració. L'exemple del Guggenheim de Bilbao, amb el que alguns tortosins s'han referit al projecte de la Generalitat, no pot ser més evident.

És més, no sóc especialista en la matèria, però el meu criteri és el següent: o la novetat s'integra molt ben integrada en l'entorn, de forma que no es noti, o, si no, ha de "cantar", ha de significar un contrast que, aleshores sí, ha d'estar ben a la vista.

Tortosa no és Bilbao. Les situacions no són exactament les mateixes, tot i que hi ha una mínima coincidència de recuperació d'espais urbans degradats. Tampoc tinc clar si unes oficines administratives poden equiparar-se a un museu com el Guggenheim pel que fa a trencar les dinàmiques de gueto que acaben produint-se en barris que han estat marginalitzats. Dic tot això, perquè constato que hi ha certa controvèrsia sobre el projecte arquitectònic.

Allà mateix a Expoebre, vaig presenciar una discussió bastant encesa (molt educada, però d'alta intensitat) entre un partidari i un detractor del "Guggenheim tortosí". No és que estiguessin en desacord sobre l'estètica de l'edifici. No, que va, més aviat els agradava a tots dos. El problema radicava en el plantejament que l'arquitecta autora del projecte, Carme Pinós (vegeu aquí la seva web) fa de l'edifici. Segons la seva docta opinió (ho dic sense cap ironia), cal que el nou edifici tapi tot el possible la imatge de degradació del seu voltant.

I cal dir que sí, que l'estampa que ofereix tota aquella zona és feridora. Però no creu la senyora Pinós, arquitecta de renom internacional i reiteradament premiada, que el problema no s'arregla dissimulant-lo? No creu que si l'entorn ofén a la vista el que cal fer és posar-lo al dia, salvant el que s'hi pugui salvar i sacrificant el que ja no té remei?

I em sorprén perquè sóc un modest i moderat admirador del treball d'aquesta arquitecta, molta obra de la qual es pot trobar passejant a Barcelona, al districte de Ciutat Vella, on ha ajudat a recuperar espais també molt degradats. I igual no ho he sabut entendre, però més aviat m'havia fet l'efecte que la senyora Pinós era partidària de fer córrer l'aire, d'obrir espai perquè el nou edifici no tapés res, sinó que si de cas irradiés nova vida a l'entorn. Insisteixo que igual m'equivoco, segurament és això, però m'havia semblat entendre que aquesta era la idea del seu projecte a la Boqueria. Igual és que la part del darrera del mercat, que va remodelar, ja li van donar aplanada i neta d'allò que feia mal a la vista. Igual.

No tinc res en contra del projecte. Tot el contrari, a primera vista m'agrada. Però no puc compartir la idea que s'hagi de tapar res. A aquestes alçades tindrem vergonya? De què? D'haver marxat de viure del nucli antic, com va fer la meva família quan jo era encara petit? De no haver-hi tornat quan ens vam independitzar (alguns directament vam marxar de Tortosa)? D'haver deixat perdre un barri on, amb totes les seves limitacions, encara feia goig viure? De no haver conservat un patrimoni històric i monumental que seria un argument turístic de primera? D'haver fomentat des de l'Ajuntament nous eixamples als anys vuitanta quan la població no mantenia ni el creixement vegetatiu, tot precipitant que el barri es buidés literalment de gent? Potser per això ara ens consolem amb la idea que la degradació del nucli antic ja va començar quan es van tirar a terra les muralles?

Tampoc es tracta de fer aquí cap diatriba sobre la història recent de Tortosa, ni vull posar més en evidència la meva ignorància arquitectònica. Però sí que diré que, tot i que m'agrada l'edifici i considero encertada l'aposta per revitalitzar el nucli antic, com a cortina la trobo francament una mica cara.

el Dossier del 160 aniversari de La Mercè



comprar online

dimarts, 5 de maig del 2009

La revista "Presència" recorda la trajectòria esportiva de l'exalumne Josep Otero


Foto actual de Josep Otero, gentilesa de Gustau Moreno, autor del reportatge.


Foto escolar de Josep Otero, l'any 1932. Enviada pel seu fill, Joan Otero.


La revista Presència, que surt cada diumenge amb el diari El Punt, ha dedicat un reportatge a Josep Otero, exalumne de La Mercè i històric futbolista i entrenador tortosí. "La memòria dels gols" és un títol que no pot ser més encertat, ja que com recorda el reportatge el partit que disputa avui Josep Otero és contra l'Alzheimer. Un partit terrible, com ens recorda Gustau Moreno, l'autor del reportatge, qui també ens n'ofereix un resum, amb una col·lecció d'imatges, al seu bloc La Marfanta.

Tornem a agrair la col·laboració de Joan Otero, fill del Josep, que participa sovint en aquest bloc aportant material gràfic inèdit i de gran valor sobre La Mercè del primer terç del segle XX. El reportatge de Presència ens permet saber que el Joan ha recuperat molts dels escrits, de la documentació i del material gràfic que el seu pare va saber conservar, "com si ja sabés que algun dia havia de perdre la memòria". "Ha estat la millor manera de reconstruir una trajectòria i els records de tota una època, que els tentacles de l’Alzheimer amenaçaven d’esborrar per sempre", afegeix la notícia.

El CD Tortosa celebra enguany el seu centenari i Josep Otero ha estat potser la figura més emblemàtica de la trajectòria del club. En el reportatge, no obstant, Joan Otero recorda que, per al seu pare, "més que formar jugadors, el seu objectiu era formar persones". I per això el reportatge comenta si, posats a donar un nom a l'estadi municipal de Tortosa, no hauria de recaure l'elecció en el de Josep Otero.

És una proposta que crec que molts de nosaltres podríem subscriure, malgrat no ser "futboleros". Josep Otero no deixa de ser un exemple de manual del capital humà que sortia de les aules de la Mercè. Sense desmerèixer ningú, tampoc cal repetir gaire el que ja hem dit en altres ocasions: sense pràcticament mitjans dignes de tal nom, però amb dedicació i estima per la feina i els alumnes, aquella escola va formar milers de persones. Excel·lents persones, gràcies en part a una excel·lent escola.

dijous, 23 d’abril del 2009

Dos fotografies de gran valor

Joan Otero ens ha fet arribar dos documents gràfics de gran valor. El Joan ja havia localitzat altres fotografies històriques de la Mercè i la seva publicació en aquest racó d'Internet havia ajudat a poder datar-les, gràcies a la col·laboració de diversos membres d'aquesta comunitat digital. Reproduim aquí les imatges i el prec del Joan per poder identificar persones que hi apareixen.



M'han arribat a mans aquestes fotos d'alumnes del Col.legi de la Mercè.



Una és de 1911 i són tots nens. La qualitat no és molt bona, però penso que l'història mereix un lloc al bloc.



L'altra no té data, però podriem apuntar cap els anys 1920 -1930. Aquesta és més bona pel que fa a qualitat i m'agradaria que algú pogués reconèixer a pares o iaios.

A la vostra disposició.

Joan Otero Roselló