Recordant a Migueli, I

Mirant de passar lo mal cop que ha sigut per a tots la desaparició de Migueli, voldria que tothom el recordés com aquell xiquet bona persona que va crèixer, però seguia sent igual. La vida el va copejar ja de jove, perdent un germà tràgicament. La seua ràbia va trobar expressió en la música: los seus primers passos com a bateria de Zenith, mítica banda tortosina dels 80 van donar pas al grup pel qual més el coneixem, La Família Armando Ruido.

L'inoblidable concert de festes de la Cinta a Tortosa, l'any 90, em va agafar fent la mili a Madrid. Per sort, aquell cap de setmana estava aquí i l'impacte va ser espectacular: la posada en escena, casc de viking en ristre, la fúria en què et fotia els seus temes a la cara, sense cap mania, los intents dels seus companys de refrenar-lo quan va començar a despotricar contra tot poder establert, alcalde i bisbe inclosos...La societat tortosina, aquella més carca i conservadora, no el va perdonar mai. Però ja s'havia fet un nom, i a Madrid estant, el vaig veure en una entrevista a la contraportada de "El Pais" on deia que ell ni tan sols havia acabat l'EGB, i aquella era la seua manera d'expressar-se.

Los meus records de l'impagable Migueli són molts, i això que només vam coincidir a octau a La Mercè, l'any de l'exili, el curs 1982-83: dos pericos a la mateixa classe, un luxe!!!. Però era pur carisma...i pura contradicció. Com què era un porteràs, havia de ser jugador de camp. Com què tocaba la bateria com Lars Ulrich, pos havia de cantar. Migueli en estat pur. Aquell estiu, acabada l'EGB vam compartir moltes tardes a l'ara inexistent piscina de Tortosa, en atres amics comuns com Berna García, Sito Carot o el seu inseparable Josep Lluís Solé, "Selu": fills del casc antic. Uns vam seguir estudiant, ell va tirar cap al món laboral.

Passant a temps més recents, les fotos que veeu ténen una explicació, i no és el meu exhibicionisme: tots sabeu que sóc molt discret. Les dos on estem junts són de l'agost de 2009. Ell, un perico treballant, picant pedra literalment, a la vorera de l'hotel on treballava. Jo, exercint i fent proselitisme blanc-i-blau, samarreta en ristre. Lo lloc és Espot, on ell vivia allavons, i jo estava de pas en la família, camí de Sant Maurici. Em fa gràcia recordar a mas filles preguntant-me qui era aquell home que m'havia entretingut tant de temps parlant, fent-les esperar a plena soliguera, pobretes.

La primera foto és un descobriment que he d'agraïr a la Suny Caballero, la noia que m'ha contat com van ser estos anys de Migueli al Pirineu.Ella és una alacantina també transplantada al Pirineu què, evidentment, com tothom que el va conèixer, el tenia en un pedestal, i van compartir escenari, cerveses, rises i neu al Pallars. Ella és també qui s'ha treballat lo següent vídeo: la seua pena en no puguer vindre al funeral de l'amic perdut es transforma en un homenatge que rebossa estimació per tot arréu. És Migueli en estat pur, showman al nivell d'Evaristo de La Polla Records. Atents entre el minut 2:05 i 2:14, entendreu que plorés al vere'l.

Suny: de part de tanta gent de La Mercé, i d'altres que no ho són, però que compartíem en tu l'estima per Migueli, GRÀCIES per este preciós record.