diumenge, 30 d’agost de 2009

Persones

Est any, la meua filla gran és pubilleta a la Cinta. Això ve a compte perquè en la presentació feta al casal lo dimarts passat vaig viure una mostra del "poderío" de les tradicions tortosines, cosa que m'enorgulleix. Les actuacions dels Cantaires, en l'incombustible Jordi Angelats al front, la presentació per part d'un clàssic com és Conrad Duran, lo Cor Flumine, los Dolçainers que mos van tocar la fibra en una brutal versió del pasdoble "Tortosa"...en fin. I qué té a vere això en "La Mercé"? Pos té a vere que, cantant cantant, allí estaba, crec que en l'Orfeó Tortosí, un antic mestre del nostre col.legi. Una persona diferent, una bonhomia que li caia (i li segueix caent) per totes parts. És don (si, per a natros los mestres encara eren "don" i les mestres "donya") Antoni Perulles Rull. Quan lo vaig "assaltar" entre pastisset i pastisset a última hora, i contant que jo el vaig tindre a sèptim i octau, o sigue, als cursos 81-82 i 82-83; encara recordaba que "sempre et posava notables". Només li fallava la memòria en lo meu cognom, que immediàtament va recordar. Per aquelles dates donava naturals i no sé qué més, també penso que va estar pocs cursos al centre, crec que posteriorment va passar a inspector d'ensenyament o alguna cosa pareguda. I era una persona en qui, la crueltat dels xiquets de l'època potser insistia més del compte, ja que tothom sabia que era massa bona persona. Recordo a octau, una tarde que ja estàvem exiliats al seminari, en aquells baixos humits que van acollir-nos un temps, que a classe s'en va montar alguna, no recordo exactament quina, i el damnificat va ser Migueli (tots sabeu de qui parlo, de Migueli a La Mercé sempre n'hi haurà només un, lo del 1967). No sé quin càstig li va caure, però si sé que, en plena classe en don Antoni, a la meua fila de detràs, va aparéixer un foli en alt en tonalitat reivindicativa que demanava "AMNISTIA PER A MIGUELI". La cara del bò de don Antoni va ser d'època, va diguer pensar "estos crios van per a politicastres"...i és que recent estava la transició. Massa corda tenia, i penso que segueix tenint. Pos parlant el ell este dimarts passat, va dir-me que ja es podia jubilar però que volia morir ensenyant, que treballava a la UNED i a la Rovira i Virgili, que quedava a la meua dispossició per qualsevol cosa que pugués necessitar...des d'aquí, don Antoni, mil gràcies. Li prenc la paraula.

PS

Sempre tindré al cap que, quan feem octau, ell era lo psicòleg o orientador o psicopedagog del col.legi. I quan va tocar-me a mi l'entrevista per a vere cap on tiraria lo meu futur com estudiant, la meua idea era ser pilot de combat!!! (si, podeu apedregar-me per les meues vel.leïtats militaristes dels tretze anys, ho accepto, mea culpa). Sort que en posar-me en les meues mans la decissió d'ingressar a l'acadèmia militar de l'Aire de Saragossa, lo meu "apego" a la terra va puguer més i vaig tirar cap a un atre costat. Però això és una atra història.

7 comentaris:

Susanna Ferreres ha dit...

Si senyor, Don Antoni Perulles ! ! !
Jo també el recordo, de fet el veig molt pel carrer providència, el que passa que quasi sempre vaig en cotxe i no el puc saludar.
Quina memòria recordar-se'n que et ficava notables ! ! !
Que no s'ofengui ningú, però ja no quedes mestres com aquestos...

neus ha dit...

Al cap dels anys m'he retrobat smb l'Antoni. Ell és qui em va fer l'acollida en el primer any d'estudis a l'UNED, no l'he tingut mai de tutor, però sempre s'ha ofert a donar-me el seu suport en quan a tècniques d'estudi i metodologia, i estic encantada de tenirlo al meu costat quan el necessito. És una gran persona i viu per ensenyar.
Qui m'ho habia de dir que algun dia escriuria això d'ell!! recordant el viatge a Mallorca amb la seva dona.

Toni Gallardo ha dit...

Tan bona persona era i és, com cruels érem de vegades els seus alumnes. Recordo classes de Naturals de vuitè en què quan escrivia a la pissarra sortien disparades boles de paper contra la seva esquena. Quina paciència que havia de tenir l'home!

I ho sento per altres, però fa alegria trobar a professionals de l'ensenyament que no se senten cremats ni es jubilen als 60.

José Manuel, pilot de combat???? Sort que la crida de la terra (que alguns no hem tingut) et va apartar del "mal camí".

L'anècdota m'ha fet recordar l'orientació que em van fer a mi. No va ser don Antoni Perulles, sinó un altre que hi havia abans i que després es va dedicar a la política. Segons la seva docta opinió, jo no servia per estudiar. Que els meus pares no perdessin el temps, que jo era inconstant.

I és veritat, on més còmode m'he sentit tota la vida ha estat en un vaixell a la deriva. Però mira, no estic descontent de com m'han anat les coses, incloses les acadèmiques. Ara, que també fa trenta anys i no val la pena remoure-ho, més enllà d'un record que avui es pot fer amb un somriure.

Rafel ha dit...

Igual aquell dia no va poder anar, però a l'Orfeó i canta un altre profesor de la Mercè, en aquest moments no recordo el seu nom perque no el vaig tenir mai, però si vos dic que sempre anava amb una guitarra i que donava música segur que algú ho recordarà.

Toni Gallardo ha dit...

Rafel, deu ser don Joan Redó.

Rafel ha dit...

Si Toni, el que passa es que ell feia frances i jo vaig fer angles amb Dña Montse i per aixó no recordava el seu nom.
De totes maneres està igual, ha degut fer un pacte amb el dimoni,
perque despres de tants d'anys està igual com jo el recordo al "cole".

Cinta March. Presidenta Plataforma Exalumnes. ha dit...

Sí José Manuel sí, Don Antoni Perulles, el meu tutor de setè. Molt bon home. Un gran profe. És un mestre en moltes coses. Abarca molt. Mou molts de fils i els mou molt bé. M'encanta haver estat alumna de gent així: "un mestre com a persona"...