I sí les faltes d'ortografia no són el principal símptoma que ens fallen coses fonamentals, quines coses podrien ser? Doncs diria que una pobresa del llenguatge d'autèntica misèria. Una pobresa que definiria en dos sentits:
–Pobresa de vocabulari. El "canon" clàssic en aquesta matèria apuntava que una persona mínimament culta era la que tenia un vocabulari d'unes 5.000 paraules. Avui és trist constatar que un segment significativament nombrós de la societat passa amb poc més de 300. I que passa perfectament amb aquest migrat vocabulari.
Puc arribar a entendre que persones que no han gaudit d'oportunitats per a formar-se, o que han fracassat escolarment de vegades per culpa del sistema educatiu, que no els ha sabut atendre de forma personalitzada, puguin estar en aquesta situació. No m'entra al cap que aquesta pobresa la tinguin, potser no tan exagerada, però no gaire menys, persones com les que deia abans: amb carrera, amb carrera de lletres i vivint de l'ofici d'escriure.
L'ús de sinònims, en particular, sembla que sigui una antigalla del passat. No es creguin vostès que és una moda. És que no en raja perquè no n'hi ha. I el resultat són textos avorridíssims, que repeteixen sistemàticament mitja dotzena de verbs i un parell de dotzenes de substantius, mentre els adjectius i els adverbis millor que continuïn sense usar-los, perquè quan ho fan no toquen el que volen dir ni 'oïda.
Això el resultat. El principal factor únic que ho provoca és el fet de no llegir. La cultura àudiovisual, en concepte ampli, està tenint alguns efectes com aquest.
–Pobresa expositiva. La gent ben just sap explicar-se de paraula, però més o menys se'n va sortint. Quan s'ha d'explicar per escrit, la cosa es fa tràgica. No creguin que parlo per parlar. Quan faig de "professor" sovint poso exercicis pràctics. Tant se val que siguin mers exercicis escrits individuals, o temes que es plantegen i que en grup han d'intentar resoldre. Sovint el resultat em posa els pèls de punta. No es poden imaginar el que arribo a llegir o escoltar.
I recordeu que jo no "ensenyo" a nens de l'escola bressol. Ho faig a professionals amb carrera i que se suposa que es guanyen la vida explicant-se. Però això em confirma que l'epidèmia és general: si no, explicant-se com s'explica a sí mateix el negoci d'explicar coses (disculpeu el joc de paraules), ja faria temps que hauria deixat de ser un negoci.
A banda d'aquestes dues pobreses de llenguatge, hi ha un tercer element que em sembla fonamental: la falta de referències culturals de tota mena. M'he trobat casos extrems, com el d'un suposat universitari que no sabia que Londres fos la capital d'Anglaterra. Però excessos disparats al marge, el nivell mig és decebedor.
La causa d'això també és prou evident. Hem dedicat massa anys a ensenyar a aprendre, pensant que els continguts memorístics eren d'altres èpoques. I més recentment li hem donat una altra volta a la clau, pensant-nos que com que al google hi és tot... Sospito que hem "format" uns excepcionals buscadors d'informació, però amb nul·la capacitat de processar, analitzar i relacionar la informació. De fet, això d'excepcionals buscadors és un dir. No tenir criteris de selecció fa que la informació sigui quantiosa, sí, però perfectament inútil.
Disculpeu la longitud d'aquest comentari en dues parts. No és que tingués ganes de buidar el pap. Més aviat és que crec que cal començar a dir les coses pel seu nom. I sobretot que no cal ser experts mundials en pedagogia per tenir els conceptes clars.
5 comentaris:
A mi el que em trau de polleguera és el meu nebot de 25 anys. Jo li dic que parla el castellà de Olesa.
Els primers anys de la seva vida va viure a Sant Boi de Llobregat i després fins ara a Olesa de Montserrat. El meu nebot parla castellà, (com si vol parlar el xinés), però no parla el castellà correctament, arrastra la jjj sembla Bono.
A tot això sumo els seus SMS que els he de llegir dos cops per entendre el que diu.
Sap un munt de coses que surten a la televisió, i a la seva habitació no hi ha cap llibre.
Hagués pogut ser a la vida el que hagués volgut, però no ha fet res.
Ai !!! si la televisió ens dones compte del seu poder i ens ajudes una mica.
La lluita és molt dura i no sé on anirem a parar.
Tinc un fill de 15 anys. Tots els dies de la seua vida m'ha vist llegir. A la meua tauleta de nit sempre hi ha un, dos o, fins i tot, tres llibres.
Cada llibre nou que començo li ensenyo.
Li he comprat llibres tota la seua vida i li vaig pasar els meus estimadíssim de la col.lecció de "los 5".
Només llegeix el que l'obliguen a classe i això amb tota mena de patiments.
Treu notable i excel.lent de català i castellà, però això no és sinó conseqüència de que té capacitat per estudiar, però no sé si en té per a assimilar.
L'únic que em recomforta és que no fa faltes d'ortografia d'allò que ens dèiem "garrafals", i molt poques de les altres, tot i que (com gairebé tothom) en fa algunes.
Jo sempre li dic que encara que en aquesta vida acabi sent paleta (i amb tota la dignitat si és així), si ha de presentar un escrit, si més no, que no tingui faltes, perquè les persones que escriuen correctament sempre tenen més oportunitats que aquelles que no ho fan (o això espero).
La qüestió podria ser molt llarga i aquí acabo, però cal redreçar el camí o anem abocats a la incultura.
Lo tema de l'ensenyament dóna per a molt. Penso, a perill de ser titllat de carca o antic, que la cultura general era millor quan l'estructura dels estudis era l'anterior a l'última reforma, la que va portar l'ESO i els CEIP i tota la pesca salada Manolo. Fa TEMOR vere los dèficits que ténen los jóvens d'avui en coses bàsiques, no entenc com molts poden arribar a l'Universitat, la veritat. És cert que la massiva entrada d'immigrants dirèctament a les nostres aules sense (hasta ara) una mínima coneixença del nostre entorn ha sigut un llast important, sobretot a l'escola pública, però així i tot segur que hi ha més factors que desconec. De tota manera, penso que este ha sigut un dels més pesats en esta baixada, la gent nova no pot entrar a una aula sense sapiguer res del nostre idioma (català o castellà...) i ralentitzar als demés, encara que sembla que ara s'està intentant sol.lucionar-ho en los "espais d'acollida" (Déu mos pesque confessats) D'atra manera, si no és a preescolar, quan los xiquets són espongetes que tot ho adeprenen, pot ser, i de fet és, un drama.
Podem estar millor i ho hem de reivindicar, però comparant els anys 60 i 70 en els d’ara, estem millor no?. El jovent té més oportunitats no?
Jo vaig repetir 6è. i a casa meva van tenir molt clar que després d’acabar l’EGB com a molt faria un FP (en aquell temps anar a l’FP era de tontos, ho sento però dic les coses pel seu nom)
Quan D. Francisco em va fer un test de no sé que i va sortir que podia estudiar, que tenia aptituds per fer carrera i tot!!! el meu pare no ho entenia i vaig aconseguir que em matricules a l’insti.
Jose M, i Rosa S. esteu d’acord en mi que quan natros anàvem a l’escola no teníem tants recursos com tenen els nostres fills? L’oportunitat d’estudiar fora de casa era molt més complicada que ara?
Estic d'acord que ara hi ha molts més mitjans. I si parlem de la Mercè, que érem l'escola dels pobres...
Una altra cosa és el grau d'aprofitament. Em sembla que els nostres fills, en general, no li treuen ni la meitat de la meitat del suc. Però també crec que l'escola no aprofita prou tots els recursos que actualment té al seu abast.
Publica un comentari a l'entrada