diumenge, 14 de setembre de 2008

Què hauríem d'esperar de l'escola


Voldria aprofitar l'inici del curs, demà dilluns, per dir unes poques coses sobre el que hauríem d'esperar de l'escola a aquestes alçades de la pel·lícula. Qui pensi que parlaré de l'absurd calendari escolar o dels horaris decimonònics, o que esperi alguna diatriba sobre els papers que corresponen a l'escola i a la família, no cal que segueixi llegint. Tot i tenir opinions fermes al respecte, són discussions que ja no em motiven, bàsicament perquè un es cansa de lluitar contra actituds immobilistes i de conveniència i comoditat, per molt que vinguin embolcallades amb l'excusa perfecta d'allò que és millor per als nostres fills i filles.

No. Posats a no sortir-me'n, prefereixo mirar una mica per damunt de l'horitzó i buscar, si de cas, una línia d'atac que no sigui la frontal. De fer servir el cap per a alguna cosa més que portar gorra, ara, en llenguatge políticament correcte, se'n diu reflexionar. No sé si això meu són reflexions o algunes idees més o menys connexes, que se m'acuden com si fos el jenet d'un cavall desbocat. Però si algú vol compartir-les, aquí van.

Què hauriem d'esperar de l'escola del segle XXI, doncs? Doncs alguna cosa més del que habitualment n'esperem, que, diguem-ho tot, s'acaben resumint en un seguit de tòpics pobres en qualitat (tipus l'escola forma, és la família qui ha d'educar) i quantitat (no arriben ni a la mitja dotzena).

He de reconèixer que en aquestes qüestións estic bastant inspirat per un sensacional discurs que va pronunciar, aviat farà un any, el director d'un institut de Calafell. Ho vaig explicar en el meu bloc personal i si a algú li interessa pot llegir-ho clicant aquí. La meva inspiració ve del fet que el director, que atén per Manolo Gómez, va tenir l'excepcional habilitat de reunir en una breu intervenció una colla de conceptes importantíssims, explicats de la forma més senzilla i accessible possible. Però no va ser un mer resum dels tòpics a l'ús. El Manolo Gómez va saber donar algunes claus fonamentals sobre aquesta escola que hauria de ser del segle XXI i que en tants aspectes és encara la del XIX.

Em costa resumir en una frase la tesi principal d'aquell gran discurs. Més aviat he preferit extractar algunes idees fonamentals i adobar-les amb les meves opinions:

–Davant dels canvis que viu la societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat. És una qüestió cabdal, que no pot ser més sagnant si considerem que la tendència a continuar allà enrera és molt viva a l'escola, tot i les freqüents apel·lacions (retòriques?) a la renovació.

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir. No pot ser més evident. La societat que està naixent permet, potser per primer cop a la història, que els canvis siguin possibles des de la iniciativa pròpia, sense esperar revolucions ni altres mandangues, i de fer fàcilment la bola grossa compartint el coneixement.

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud. No hi puc estar més d'acord. Està molt bé que els nostres infants pugin amb referents morals, però això no hauria de ser excusa per formar futurs ciutadans obedients i acrítics. En un moment en què tot és superguai (supersolidari, supersostenible...) fins al punt de no voler dir ben bé res, no hauríem d'oblidar que també ens calen persones inquietes, curioses i crítiques. Perquè al final, si ets de les persones que es queden amb la primera moto que et venen, és indiferent que la moto sigui políticament correcta.

–Igualtat d'oportunitats, equitat, cohesió social, millora de la convivència..., no han de ser meres paraules. Dit en plata, les bones intencions no serveixen per a res si no figuren en els pressupostos públics. És una argumentació que m'arriba directament al cor. És una reflexió (ja m'ha sortit la paraula de marres) que comencen a fer veus preclares de la nova esquerra europea. Són els que diuen que l'esquerra no ha de deixar el discurs de l'eficàcia com a patrimoni exclussiu de la dreta. O que reclamen que no s'ha de dir una cosa des de l'oposició i una altra des del govern: suposo que aquesta idea sonarà molt als lectors antitransvasistes d'aquest bloc. O que la generositat verba no resol els problemes pràctics, o sigui el que deia al principi d'aquest punt.

Ja sé que sembla que hagi parlat més de política que d'educació, i últimament la política cotitza molt a la baixa. Però és evident que una part del problema que està per resoldre correspon a la política. No tota, és clar. Si alguna conclusió final en treia el Manolo Gómez és que aquestes objectius haurien de ser compartits per tota la societat.

14 comentaris:

neus ha dit...

Millorar el passat? Estem a anys llum del passat!!!
Tenim clar on volem anar? Tenim clar que la formació dels nostres fills és el futur? Les noves generacions són més actius, entremaliats i poc donats a creure, en contra partida són més espavilats i necessiten estimulació contínua. Tenim clara quina és l’educació que volem per ells?


Quin encert, aquest diumenge el suplement de El País portava un especial Niños, on hi ha un parell d’articles sobre l’educació i la formació. M’he identificat en alguna idea que us comento més endavant.

Jo que no tinc fills em pregunto davant la publicació de Toni: -Què m’agradaria que fos el meu xiquet?

Jo espero de l’escola que posi per davant de tot la intel•ligència emocional, (ens estalviaríem molts psicòlegs i psiquiatres al llarg de la nostra vida, us ho dic de debò, treballo en un hospital).
Espero dels professionals que tinguin un discurs que connecti en cadascú dels nens, que entenguin la motivació del nen.
Espero d’aquesta escola, que avalue el procés i no el producte, n’hi ha que no estudia gens i fa un examen de puta xorra, li posen un cinc i és feliç. El que pot i sols treu un cinc està desaprofitant el seu potencial.
Espero de l’escola que ajudi a construir persones.
No parlo dels recursos ni de necessitats materials, parlo de persones, d’empatia, de proactivitat, de la vocació.

Contestant a la meva pregunta del principi: -compromès, tolerant, participatiu i lluitador. No dic metge, electricista, advocat, secretari.

Toni Gallardo ha dit...

Neus, acostumem a estar bastant d'acord, però avui discrepem.

A anys llum del passat? És possible que els nostres fills, sí. L'escola, no. De les moltes notícies que hi ha hagut avui, amb motiu de l'inici del curs, una m'ha arribat al cor. La d'uns sindicalistes que es queixaven que no hi ha especialistes per ensenyar noves tecnologies.

Les classes d'informàtica de la meva filla petita van dedicar-se, tot el curs passat sencer, a "ensenyar" el google. Per ensenyar el "google" calen especialistes?

És evident que potser tu o jo no podem ensenyar-ho. Però no pot fer-ho un mestre normal i corrent..., no sé, no sé. En tot cas que ho aprenguin a aquestes famoses activitats de reciclatge i formació que justifiquen els tres mesos de vacances a l'estiu.

Podríem discutir moltíssim sobre la importància del procés i del resultat. A mi, la idea aquella d'ensenyar a aprendre ja em sembla bé. El problema és que s'ha portat tan malament que ha desembocat en l'èxit d'invents del professor Franz de Copenhaguen com El rincón del vago.

Proactivitat, empatia, vocació..., estic d'acord, però insisteixo que tot això sense diners al pressupost queda en boniques paraules. Per poder recuperar als que no tiren, i per descomptat per donar ales als que tiren molt, calen mitjans: grups més petits, atenció personalitzada al màxim, reforços...

A banda el que fem la família, que és fonamental, com trobaran sortida i arribar a florir, si no, aquestes virtus que esmentes. Una altra cosa és que ara estiguem gastant on no toca.

neus ha dit...

Toni, crec que li he donat al meu comentari un aire massa utòpic i m’estranya que Pilar, que es profe no m’hagi tirat la cavalleria a sobre. Però ho he fet amb molt bones intencions perquè crec que molts cops ens oblidem de totes aquestes virtuts que ens fan ser persones especials i amb èxit.

Anant a la qüestió dels diners, els barracons van ser llargament criticats per l’oposició quan governava CIU, ara resulta que en los socialistes no són barracons són mòduls, aquest any hi haurà 20.000 alumnes que estudiaran en 788 barracons que serviran d’aules.

No hi ha previsió, tot és fa a bou passat. Llavors Toni què passa? Es que la classe política no està prou formada per ocupar càrrecs de gestió? Potser la militància hauria de passar un filtre abans de formar part d’un partit, no fora cas que qualsevol ocupi un lloc responsabilitat ?

Les condicions per a l’ensenyament, diu la Generalitat, són bones. Però es fa difícil de creure qual els fills dels polítics van a escoles privades i fins i tot a l’estranger.

Toni Gallardo ha dit...

Neus, la utopia no és dolenta per sí mateixa. Serveix, si més no, perquè algú vagi dos o tres quilòmetres per davant de la resta i estiri.

Però si la utopia és queda en això, sense concrecions pràctiques només fa bonic.

Els polítics? El millor que se'n pot dir és que mengen a part. No parlen com la resta de gent i no els preocupen les mateixes coses. A l'àmbit local es nota molt perquè podem comprovar fàcilment la transformació que experimenten quan entren a l'Ajuntament. No perquè tinguin un bon sou, sinó perquè comencen a parlar diferent, pràcticament des del primer dia. Com si els hagués agafat la corrent, vaja.

I pel que fa als mòduls, abans barracons, podríem dir coses semblants a la sequera. Abans eren transvasaments. Ara no: ara són extraccions puntuals per a una situació d'emergència nacional.

En la política moltes coses s'arreglen a base de paraules. Bé, això que s'arreglen és un dir.

I en tot cas, s'ha de reconèixer que hi ha barracons que estan més bé que certes escoles. En el fons, aquestes coses sempre són comparatives. El nostre sistema educatiu és bo? Sí, millor que el de Rwanda i Burundi, sí.

És important poder emparar en dades les afirmacions, sobretot les rotundes. N'hi ha una que no pot ser més clara. En aquests moments, a les universitats catalanes, el 85% de les notes d'excel·lent es donen a estudiants Erasmus..., que són si fa o no fa el 15% del total d'alumnes. I això que tenen fama de venir aquí a divertir-se. És un senyal significatiu.

Toni Gallardo ha dit...

Ah, Neus, una cosa que m'he deixat de dir abans.

Si els estudiants Eramus treuen més bones notes que els d'aquí no és perquè siguin més intel·ligents, o més vius, o sàpiguen més anglès o caiguin més simpàtics. Tampoc necessàriament perquè siguin de països més seriosos que el nostre.

Això no és objectivable. Sí que és objectivable els diners que dediquen a educació. I aquí sí que la comparativa rebenta pels descosits.

I aprofito per explicar perquè les xifres de despesa en educació es donen en relació al Producte Interior Brut. És perquè la magnitud, així expressada, reflecteix quin percentatge de la riquesa nacional (no només dels pressupostos públics) es dedica a la reinversió en capital humà.

És una forma de mesurar excel·lent.

José Manuel ha dit...

Molt bona esta entrada, Toni, Neus. Jo si que tinc filles, dos, una de set anys i una de quatre. Per a mi, són espavilades, molt poc respectuoses si comparem los nostres temps (Donya Lina, Don Santos...ara són Cristina, Cinta...), més impertinents, inquietes i tornant atràs, vives com totes les criatures que veig al seu voltant, en diferents graus però menuts éssers inquiets i entremaliats. Lo tema de l'escola (per a mi, insisteixo, i en tots los seus possibles errors i mancances, pública sempre)està clar que va lligat al diner, i a la torta o a la volta, als diners públics. No sabia això que dius, Toni, de la mesura de la inversió en formació respecte al PIB en lloc de als pressupostos generals. Però està clar que més inversió, millors resultats: grups més reduïts, professorat més contennt (si, encara més) i format, etc. I si la família no compleix lo paper d'educador i aglutinador social, l'escola, clar, no pot en tot. La formació, l'ànsia d'adependre...tot s'ha de fomentar en estos dos àmbits, i si pot ser, que els més "lents" en la formació no quedin darrera però que tampoc frenen als que "progressen adequadament" com se dia hasta fa poc. I a tall d'anècdotes, dos. Toni, lo teu nebot Roger s'assenta al costat de la meua filla Anna, o sigue que ja saps al col.legi on van les meues xiquetes. I la segona: a vegades, parlant en la meua dona, que ve del col.legi teresià (on li feia goig que anéssen les seues filles, clar, però que a mi no em motivava tant donades les meues idees més laiques i de defensa del sector públic) li he recordat que a la meua promoció, al pobre col.legi de La Mercé (los del 1969), a sèptim érem tres grups, A, B i C, i a octau només ne vam ser un (curs 1982-3.Alguna cosa del nivell d'exigència en los alumnes deu dir, esta data. I ella em dóna la raó, de fet, té un respecte molt més gran pel meu cole ara que quan era més "jove" (si me sent dir això en 35 anys que té, me mata, ja ja ja) i ha acabat treballant...tatatachánnnnnn...al sector públic. Gràcies per la paciència si heu acabat de llegir este totxo.

Toni Gallardo ha dit...

José Manuel, la inversió és importantíssima. Tant com no prendre decisions equivocades, perquè en aquestes qüestions corregir-les costa una generació sencera, o més.

No t'has preguntat mai perquè tants metges i metgesses, i infermers i infermeres d'aquí, troben tanta feina a Anglaterra?

Doncs és perquè el govern conservador de Margaret Tatcher, aviat farà trenta anys, va "arrassar" els estudis de medicina i infermeria. Com que per ells no calia gaire sanitat, sobretot pública, tampoc necessitaven professionals sanitaris.

Fa una mitja dotzena d'anys van tornar a ampliar les facultats i escoles respectives. Però en tenen per anys. El forat causat (prop de 25 anys d'abandonament) ara no l'arreglaran ni amb el doble. Em sembla que els nostres nets encara hi podran trobar feina, si es dediquen a aquestes professions.

És clar que aquests errors estratètics històrics tenien el caler al darrera. També s'ha de dir.

Reflexió final: el jovent que ara puja arribant a la universitat fent unes faltes d'ortografia espantoses, o que en té prou amb un vocabulari de 300 paraules amb prous feines, és pràcticament una generació perduda. No dic que tots siguin iguals, afortunadament, però el nivell mig és el que és, i no té sentit ocultar-ho. Però fins i tot prenent avui mateix mesures per canviar les coses, no esperem veure'n els resultats fins d'aquí un quart de segle com a mínim.


P.S.– Per cert, tot aquest intercanvi que ens tenim per aquí és boníssim. Tens raó.

José Manuel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
José Manuel ha dit...

No m'ha havia plantejat això de les infermeres a Anglaterra. De fet la mestressa ho és, i ma cunyada ja va haver de marxar fa anys a Itàlia per començar a trobar treball en lo seu sector. I gràcies a ella vaig conèixer la ciutat (SEMPRE después de Tortosa) més bonica del món: Venècia (Off topic total, ho sento). I si, comparteixo lo que dius, me fa esgarrifar vere com arriven a la universitat jóvens que no ténen ni idea de qui era realment el Che Guevara( ni músic de rock ni disseny de samarretes estrafolàries: metge i idealista), ni on està situat Irak, ni saben escriure més de dos paraules sense faltes...en fi, potser si que tardarem en recuperar un nivell guapet de competències.

carme g ha dit...

Jo també tinc fills i penso que els pares i la família som la base de tot el que seran els nostres fills en un futur. Els mestres estan per formar-los acadèmicament tenint en compte que són nens petits i que es fan grans a l'escola, i que passen per diferents etapes a la seva vida en les que fan molts canvis.
Però lo més important és la feina dels pares. Els pares som els que hem densenyar-los, amb els nostres actes, a ser persones, simplement persones. I amb això vull dir que si ells aprenen això tot el demès(entendre el que passa en el món, ser solidaris, ser educats, decidir per sí mateixos el que volen ser a la vida, ser bona gent, distingir el que està bé del que està malament,....i així podria seguir fent una llista molt més llarga. Però hem d'estar al costat dels nostres fills per a tot.
En quant als polítics pot-ser sí Neus que tens raó en que determinats polítics no estan preparats per ocupar càrrecs de gestió però algú els col.loca allí. I quan parlo de càrrecs polítics no parlo dels que han estat votats pel poble, parlo dels que realment gestionen. Així que valdria la pena que ens ho fem mirar tot aixó però fer un filtre per ser militant d'un partit crec que és bastant complicat perquè qui faria el filtre? els que manen ara? els que governen a les executives dels partits? qui és el que te el criteri per a prendre una decisió com aquesta? La política o es porta a la sang o simplement hi ha molta gent que hi està per pur interés.

Toni Gallardo ha dit...

Carme,

és evident que la família és el puntal de l'educació dels fills. Però el tòpic de moda, que diu que la família educa i l'escola forma, és la pura veritat.

Els valors bàsicament els hem de transmetre els pares i mares. I que a l'escola els incentivin la creativitat, la curiositat i les ganes d'aprendre em sembla fantàstic.

Però si aquí hem parlar tant de calers i de sistema educatiu és perquè hi ha coses que els nostres fills necessiten que ni tu ni jo els podem oferir (llevat que siguem professionals de l'ensenyament). Jo els puc ensenyar a ser persones honrades, però no els puc ensenyar matemàtiques, posem per cas. Per a la vida, necessiten les dues coses.

L'escola no pot substituir la família, és clar. Però això no hauria de ser una excusa darrera la qual amagar-se. I massa vegades sona a això.


P.S.– Això estava gairebé mort, però fixeu-vos quina reviscolada amb una discussió de nivell. Cadascú aportant la seva opinió, però amb un debat d'alçada. Quin goig.

carme g ha dit...

D'aquest tema podriem demanar a l'escola que facin una xerrada. Crec que és prou interessant. No se jo aporto la idea per si algú pot fer alguna cosa.

director ha dit...

L'escola està, com sempre, per donar resposta a les inquietuds, suggerències...si voleu, parlem.

carme g ha dit...

Sr. Director, moltes gràcies.