dimecres, 17 de setembre de 2008

De vacances a Lisboa



Us faig cint cèntims d’aquesta ciutat amb encant nostàlgic.
Té una dimensió i uns serveis que per ser una ciutat petita no té res que envejar a la resta de capitals europees. A més té el valor afegit de conservar el caliu, l’olor i el sabor de les barriades. Les cases tenen balconades de forja i la majoria de façanes són de manises, algunes amb motius “art déco”. Ciutat cosmopolita, multiracial amb gent vinguda de tot el món al que va ser un gran imperi colonial.


El transport més típic de la ciutat és el tranvia. Lisboa té carrers costeruts i empedrats, els tranvies ajuden a pujar i baixar la ciutat des de la plazo do Comercio, al peu del Tejo fins a les barriades d’Alfama, i el barri de Belem.


El pont Vasco da Gama sobre el riu Tajo, té 17 quilòmetres, és el més llarg d’Europa i està situat al que ells anomenen el Parc de les Nacions, el lloc on es va fer l’Expo ’98. Aquesta zona de la capital em va recordar molt a la Barcelona de les olimpíades i del Fòrum. Es nota la millora d’espais públics, grans infraestructures de cimen, hotels, en resum van modernitzar una part de la ciutat que mira al Tajo

Els concerts i festivals omplen la programació de la ciutat, vam escoltar Fado per allò de -ja que estem aquí; però a mi no m’agrada el trobo soso i melancòlic.
Clara Masip, vaig estar a Belem escoltant a Toni Allen, estil afrobeat una mescla entre jazz i funk que es va posar de moda en alguns països africans als anys 70, això si que m’agrada, i Rabih Abou-Khali el mestre del llaüt el seu estil és mescla de l’àrab i jazz també espectacular, em fa gràcia explicar-t’ho a tu, perquè en una entrada teva al bloc em recomanaves els concerts a la fresca de Belem. Pos mira vaig estar i vaig pensar en tu.

I museus més no en vulguis, i palaus d’estil manuelino també i castells moros també. La cuina: abadejo, molt d’abadejo, cuinat de totes les varietats.

Hi ha llocs on he anat i no tornaria per res del món, a Portugal tant prompte com tingui l’oportunitat tornaré.
si, la foto justeta, una mica més i no surto i el tranvia no és veu

16 comentaris:

José Manuel ha dit...

Vaja, en canvi el meu cunyat me va dir que no tornava a Lisboa mai més...en fin, para gustos los colores.

Toni Gallardo ha dit...

Lisboa té això, hi ha gent que en parla meravelles i hi ha gent que no hi tornarà ni que li paguin. A mi em va agradar molt i, com Neus, tornaré un dia d'aquests.

Evidentment, viure-hi igual no és el mateix, però no em va semblar un mal lloc del tot en aquest sentit.

Alguna raconada em va recordar la Tortosa de la nostra infància, salvant totes les distàncies, que són moltes.

Al costat de la modernització de l'Expo 98 i de la renovació del barri antic, que es va incendiar gairebé totalment als anys 80, vaig trobar serveis que portarien uns deu o quinze anys (per no dir 20) de retard amb els d'aquí.

Només un exemple. Vam tenir un problema amb la filla gran. La va mossegar un gos i vam acabar a urgències. Va ser com tornar als consultoris i hospitals de la nostra infància, tot i que la qualitat de l'atenció i el tracte personal van ser bons.

L'abadejo, boníssim. Les "pastelerias", que serien els restaurants de menú d'aquí, ofereixen menjar casolà excel·lent a preus com els de fa deu anys d'aquí. O sigui, que certs "retards" no són tan negatus. En general, els preus els vaig trobar molt econòmics: en fi, un taxi a l'aeroport per sis euros... Els transports públics, més enllà del tipisme dels tramvies, bastant apanyats i a preus més que raonables.

La gent d'allí, molt amable en general. A Lisboa em va passar una cosa que no m'ha passat mai enlloc: hi havia persones que s'acostaven elles a preguntar-te si et podien ajudar, si et veien consultant un plànol. No obstant, hi ha portuguesos, pocs però que de vegades es fan notar, que la gent que els arriba de l'altre costat de la frontera...

Però si per alguna cosa em va agradar tant Lisboa va ser pel mateix que Londres em té el cor robat, com algú haurà descobert per aquí. És que no és imprescindible anar a tots els monuments i museus, o assistir a totes els actes musicals o culturals. Pots gaudir-la perfectament tombant d'aquí cap allà. Llàstima que per ser una ciutat relativament petita, si només vas a fer el badoc se't pot acabar el recorregut aviat.

Susanna Ferreres ha dit...

Que tenies temó que t'agafes el tranvia ? ?
Ja quedarem i m'ensenyes la resta de fotos.

neus ha dit...

Més coses que us vull dir:
m’agrada fer la tafanera mirant la televisió local i veure els mateixos programes i concursos que fan aquí, però us dic que em va semblar molt bé, molt bé que tota la programació estrangera (pel•lícules, documentals) la retransmeten en versió original.

Era fàcil entendres en català i portuguès amb la gent gran, la qual cosa va fer que jo em sentís més còmoda, he dit la gent gran per què el jovent entén perfectament l’anglès i el parla.

Amb el tema de la restauració fan el viu, Toni, recordes? et trauen un formatget per a picar mentre esperes el dinar, tant si te’l menges com si no, te’l cobren. Amb això vam tenir les nostres discussions amb els cambrers.

Negatiu: carrers bruts, transeünts i un aire decadent que fa suposo que molta gent no li agradi

Toni Gallardo ha dit...

Això del formatge a mi no m'ha passat. Deuria tenir sort de coincidir amb llocs on no t'atraquen. Com que anàvem amb criatures encara menudes, per comoditat vam fer una part important dels menjars a l'hotel.

Però certament hi ha molts llocs del món mundial on et trobes mogudes d'aquestes. Aquest estiu, a Dublín, vaig flipar de com s'ho munten per treure els calers als turistes.

La meva experiència més negativa a Lisboa va ser amb la recepcionista de l'hotel. Em queda el dubte de si tenia un mal dia, o és que era així, o és d'aquell petit percentatge de portuguesos que no porten bé el seu veinatge geogràfic. Havent-ho provat en català, per veure si així es desengreixava la cosa, vaig acabar parlant-li en anglès. Potser no en sé prou per escriure un llibre, però suficient per parlar amb mala llet i insultar amb la gràcia que saben fer-ho els anglesos, que té la diuen grossa sense que ho sembli, sí. I problema arreglat, ja que l'anglès que saben a Portugal és una miqueeeeta millor que el parlem en general aquí.

Lisboa és una ciutat antiga i té racons que podrien estar més nets i cuidats. És més que probable que precisament per això que no li agradi a molta gent. No obstant, jo ja hi havia estat un parell de vegades fa molts anys i puc dir-te que amb l'Expo 98 van fer anar bastant la granera. És a dir, que abans encara era "pitjor".

neus ha dit...

Pos mira en lo menjar jo em sento sovint estafada quan surto de casa, ara bé hi ha dos coses que m’han quedat clares:

-no seguis mai a menjar en un lloc on vegis turistes.
-no seguis mai en un restaurant on les plats estan exposats en fotos.

Això de les fotos em recorda un dia a Cambrils, aquest estiu, un restaurant on les paelles (congelades) en foto són el llibre del menú i les sangries “don simon” estan al a la carta de vins.

Molt de Ferran Adrià i cuina mediterrània, però hi ha molta delinqüència culinària per aquest món.

director ha dit...

Neus,,,jo també he estat a Lisboa al '98..i comparteixo tot el què dius. Endavant..

Susanna Ferreres ha dit...

Jo crec que a les Terres de l'Ebre es menja com a cap lloc ! ! !

José Manuel ha dit...

Si senyora, Susanna. Com lo menjar ebrenc res...encara que a mi tot lo que sigue italià m'encanta com si fos de casa. Los trobo tan pareguts a natros, als italians, poc seriosos, uns desgectes(o és amb j???), un idioma graciocíssim, un munt de monuments al plat, en marbre i en carn i ossos. En fin...

RAUL ha dit...

Jo vaig estar a Lisboa l' any 2003 i em va agradar molt. Bé, de fet vam recórrer una bona part de Portugal. Lisboa em va semblar una ciutat molt atractiva per molts motius: és una ciutat oberta i, al mateix temps, acollidora, amable, també monumental, amb molta vida. Recordo especialment el barri de Belem, apart del concorregut centre de la ciutat.
La part negativa va ser que pràcticamente a tots els restaurants vaig tindre que reclamar perquè en gairebé tots ens intentaven prendre el pel: o provaven de cobrar-te de més, o et posaven al compte plats que no havies demanat i que no t' havien tret... Crec que era una situació pareguda al que passava a Espanya fa uns quants anys (avui encara passa a algun lloc): pensar que estranger és un sinónim de "tontet" i, per tant, susceptible d' estafar continuament.
Enguany he estat amb la família a Menorca, una illa impressionant, a la que penso tornar...
Records a tots.

Josep Lluís Solé "Selu" ha dit...

Hola a tots. Jo no he estat mai a Lisboa, però quan vaig estar a Salvador de Bahía, una ciutat d'influències portugueses totalment, tothom deia que la part antiga era una petita Lisboa i la vaig trobar encantadora.
En quant al menjar, el mejar deltàic és de lo milloret del mon (anguleta en suc, arròs en llamantol, arròs col i fesols, "pato" com diem per aquí, baldanes i...) jo vaig estar de vacances a Euskal Herria i vaig menjar com els àngels.
Per cert Nievetes et vaig prometre la foto del "salt" i la dificultat de penja-la, però ho continuaré intentant.
Vinga, fins aviat.

pedro c ha dit...

neus estas muy bien en esta foto en lisboa con el tranvia de fondo cuando colgaras las fotos de la barra tortosina un saludo pedro c

neus ha dit...

Constesto a Pedro C, només queden uns dies, divendres les penjo. He acabat de tirar aquest cap de setmana la resta de fotos que em quedaven al carret, fins avui no les he portat a revelar. Pedro lo bo es fa esperar... je je je

Toni Gallardo ha dit...

La fotografia digital no és realment fotografia. Si li has de posar un adjectiu al sustantiu, és que la cosa no és ben bé el que aparenta. Però s'ha de reconèixer que és molt còmoda.

pedro c ha dit...

tienes razon neus todo lo bueno en la vida se hace esperar

Toni Gallardo ha dit...

Susanna,

a les terres de l'Ebre es menja com a cap lloc del món, sí. Però sentiràs que gairebé tothom diu coses semblants del menjar de la seva terra. Les persones som animals de costums, fins al punt que d'algunes coses (en contra del tòpic) no ens n'avorrim mai, encara que les fem cada dia.

I tenim la possibilitat d'acostumar-nos a altres coses. A mi m'ha passat, a base d'anys de viure fora de Tortosa. Després de 12 anys de viure al Penedès m'ha acabat agradant el xató, i mira que odiava l'escarola, que no me la podia ni empassar gola avall.

Però també ens passa que guardem records a la memòria que se'ns disparen a la més mínima, com si ens saltés un automàtic. A mi em passa amb les baldanes. Com que fa una pila d'anys que visc a llocs on no és fàcil comprar-les (les d'arròs, vull dir), quan vinc a Tortosa sento la visita incompleta si no aprofito.

Qui no ha estat una setmana o dos fora de Catalunya i al mateix aeroport no s'ha pogut estar de menjar-se un pa amb tomata, a vegades "a palo seco"? Qui no arriba d'un viatge i encara que sigui a mitjanit es fa una paella, perquè ha patit molta abstinència?

Més enllà de consideracions sobre la qualitat dels productes de la terra, i de la proximitat entre productors i consumidors, hi ha coses que són adquirides però que al final sembla que portem gravades al gens.

En definitiva, tenim costums ben arrelats, costums que hem pogut canviar per uns altres i costums que, malgrat tot, allà continuen tot i que no surtin a la superfície. És com allò d'anar en bicicleta, que pots estar anys sense pujar-hi, però no se t'oblida.