dilluns, 9 de juny de 2008

¡Quin regal de dia!

Una vegada més donar-vos les gràcies als de primera línea de batalla, als assistents, etc, això és una JOIA que portarem tots al damunt, perquè la cosa continua..., crec que tots ens tornarem a trobar en grups més reduïts per puguer estar tots en tots, ja que feien falta més hores per puguer transmetre tot el que ens ha passat en aquests anys, ja que a la nostra època no hi havia (el amigo internet ni el hermano mobil) que són inseparables dels nostres fills i fa que sempre estiguen relacionats. Ara ja ho tenim.
Susana, Neus, em faltaven dits , per trucar al meu germà i esplicar-li tot el dia. Avui dilluns per a mi està ple d'energia no tinc astènia primaveral, vaig encara amb les "piles alcalines" espero que duren...
Per últim dir a les meues noies "66" GUAPES, GUAPES I GUAPES , con sus más,sus menos, con sus brillos o sin ellos. Una abraçada molt forta.

6 comentaris:

Toni Gallardo ha dit...

Carme, com l'anunci de la Mastercard: hi ha coses que no tenen preu.

maribel duran ha dit...

Teniu tota la rao petons per tots estic dalt de un nuvol encara i no vull baixar.
Va ser inolvidable a vore si és cert i o tornem a a repetir

Moltes gràcies a totes aquelles persones que han fet posible aquesta trobada.

Maribel ha dit...

Creo que todos estamos igual, yo aun estoy alucinada, no tengo palabras para agradecer a las personas que crearon esta idea, sólo gracias por despetar en todos osotros tan buenos recuerdos, nos vemos.

neus ha dit...

Carme, sóc neus jové jo també estic en un núvol encara tinc el coret encongit, avui precisament, he parlat amb el teu germà i li he comentat que et vaig veure ballant i rient i parlant...no et vaig poder saludar,la jornada es va fer curta.

ENCARNA ha dit...

Carme, realment va ser un regal de dia,ja n'han passat dos, i encara em dura l'entusiasme i el sentiment de joia, no sé si a totes les generacions els pasarà com a nosaltres,aquesta sensació tant especial que estem tenin els del 66 .Espero que en la pròxima trobada poguessem estar tambè amb la gent que volía i no va poder assistir.Fins aviat....

José Manuel ha dit...

Jo, pos me penso que estem tots igual, en l'emoció d'haver retrobat amics deixats pel camí i veure que encara que passe lo temps, lo que se va forjar a La Mercé segueix viu i donant-mos espenta. M'apareix que no tardarem tants anys a tornar-mos a vere, tat?