Mor Josep Prades Favà, de la generació de 1916

Aquest 10 de juny de 2013 ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Prades Favà. Era de la generació nascuda l'any 1916 i, amb 97 anys a punt de complir, devia ser dels exalumnes més grans que encara vivien. Josep Prades era d'una família del carrer del Carme a la qual tothom va ser alumne de la Mercè. Com les altres branques de la família, entre les quals es troba un servidor, que avui lamenta tant la pèrdua d'un familiar com la d'un antic company.

Josep Prades va ser molt conegut a Tortosa com a representant comercial de productes fitosanitaris i lubricants. Durant molts anys va tenir una oficina i botiga al carrer Teodor González. Era un home senzill, però amb un ànim encomiable i amb el cap que li bullia d'idees: a casa recordem una sensacional màquina que trencava olives...

També estava compromés amb la llibertat, la democràcia i Catalunya des de l'època de la clandestinitat antifranquista. Militant d'Esquerra Republicana dels d'abans de la guerra civil, va ser una de les persones que va tornar a aixecar el partit a Tortosa després de la dictadura.

La vetlla es fa des d'avui mateix al tanatori del Sabeco i el funeral serà demà, dimarts, 11 de juny, a les 16.30 hores, a la parròquia dels Dolors.

Els orígens històrics de la Mercè, avui que en fa 165 anys

La foto més antiga que conservem de la Mercè, del 1895. Cedida per Maria Cinta Monllaó.

L’origen de l’actual Escola de la Mercè cal buscar-lo en els processos de desamortització tirats endavant pels governs espanyols del segle XIX. La desamortització no era altra cosa que l’expropiació i subhasta de terrenys i béns improductius en mans de la noblesa, l’església catòlica o les ordes religioses. Les “mans mortes”, que així s’anomenaven, s’havien acumulat per segles de donacions, molt sovint testamentàries, però rarament s’explotaven, per una mentalitat feudal que centrava el poder i el prestigi social en la mera propietat de la terra i no en el benefici que se n’extregués.

Ja al segle XVIII es van produir els primers processos i els jesuïtes en van ser els afectats, després de la seva expulsió d’Espanya. Fins i tot José I Bonaparte, el Pepe Botella imposat pels francesos entre 1808 i 1812, va fer una desamortització, si bé petita i per la via de confiscar les rendes de la terra i no la terra mateixa. La més coneguda, no obstant, és la que va impulsar Juan Álvarez Mendizábal el 1836. Els termes desamortització i Mendizábal s’identifiquen amb tanta facilitat que sovint s’oblida que la desamortització de debò (fins i tot per la via bèstia, si es vol plantejar així) va ser la engegada dos decennis després per Pascual Madoz.

Mendizábal, un personatge de biografia pintoresca fins al punt de l’aventurerisme, va ser ministre d’Hisenda i, durant un temps, president interí del govern. Des del càrrec ministerial va idear una desamortització que no va arribar a executar més que inicialment, en caure en desgràcia política i ser cessat. La intenció de Mendizábal era fomentar l’aparició d’una nova burgesia, si més no una nova classe propietària que fes produir la terra i aportés creixement econòmic. Era un plantejament que no tan sols s’havia fet abans i es faria després, sinó que era comú a altres països europeus en aquelles èpoques.

Darrera de tan bones intencions, però, s’ocultava també la necessitat de l’Estat d’aconseguir ingressos. Les finances públiques estaven tan acollades, i era tanta la necessitat de líquid, que l’expropiació dels béns religiosos es va fer fins i tot sense indemnització. És curiosíssim llegir una mica d’història econòmica espanyola i descobrir la de vegades que l’Estat ha fet suspensió de pagaments o fallida tècnica (per exemple, quatre cops durant el regnat de Felip II).

Amb la desamortització de Mendizábal, l’Estat va fer caixa, però la intenció transformadora de la societat va resultar un fracàs absolut. Les terres expropiades es van subhastar en grans lots, de forma que només van poder accedir-hi persones acabalades. Al final, simplement es van substituir unes oligarquies per unes altres.

L’expropiació dels béns religiosos va tenir una segona cara negativa. Les terres de conreu van trobar compradors, en la mesura que eren explotables. Però molts edificis, que no eren productius per ells mateixos, com seria el cas dels monestirs i convents, van restar abandonats durant anys i es va malmetre o perdre un important patrimoni cultural i històric. La desamortització també va tallar en sec nombroses obres pies que les ordes religioses desenvolupaven arreu.

El procés no va estar exempt de beneficis per a la societat, malgrat l’explicat fins aquí. La desaparició d’alguns d’aquests edificis va permetre la renovació urbana de les ciutats, amb l’aparició de nous eixamples i espais públics i la consolidació dels edificis en alçada (que abaratien l’habitatge). És més, una part dels convents i monesttirs que es van conservar es van convertir en edificis públics com a museus, hospitals, escoles i fins i tot casernes militars. En alguns casos, el servei públic ofert no va ser més que la continuació del que ja prestaven anteriorment les ordes religioses desamortitzades.

L’Orde Mercedària, que es dedicava a la redempció de captius, va instal·lar-se a Tortosa l’any 1230. La primera ubicació va ser fora les muralles. El 1446 es va traslladar al llavors carrer de Gènova (l’actual carrer de la Mercè, que va agafar el nom del nou convent), perquè l’anterior edifici de l’Orde quedava afectat per unes obres de reforçament de les muralles. El 1628, una part important del convent va ser reconstruïda a fons. El 1835, en ser desamortitzat el convent, la comunitat mercedària es va disoldre i el recinte va tenir diversos usos al llarg del temps, inclòs el de teatre, magatzem de sal, parc de bombers, museu local, caserna, casa de beneficiència i fins i tot polvorí...
 
Però el 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va prendre la decisió històrica d’usar les dependències de la Mercè com a escola pública. S’oferia un ensenyament subvencionat per l’Ajuntament en una època en què l’educació gratuïta pràcticament no existia. S'oferien set nivells, que van arribar a tenir una matrícula, durant els primers anys, de fins a 800 alumnes. Els continguts docents eren limitats i molt bàsics, tot i que avançant-se molt en el temps comptava amb escola nocturna. En el pla d'estudis figuraven coneixements elementals de religió i moral, lectura i escriptura, principis d'aritmètica i elements de gramàtica castellana. A l'escola nocturna, s'ensenyava lectura, escriptura, aritmètica, geometria i dibuix linial.

Però l’existència d’una escola gratuïta marcava la gran diferència per a moltes famílies de pocs recursos. L’apel·latiu d’escola dels pobres, amb què sovint s’ha conegut la Mercè, és literalment exacte. Però si l’educació és el millor anivellador social que hi ha (i la garantia última de la igualtat d’oportunitats), benvinguts siguin els adjectius que es vulguin usar, encara que no s’emprin de bona fe.

L’escola va acabar tenint un edifici propi, a partir de la remodelació de les antigues dependències conventuals i de noves construccions. L’edifici principal del convent, que incloïa l'església, romania dempeus i a banda de l'escola pròpiament dita, però es va anar deteriorant fins que el 1897 va haver de ser enderrocat pel seu precari estat de conservació. Sobre el solar es va aixecar el temple de la Reparació, obra de l’arquitecte Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903.

Durant la Guerra Civil, l'escola va patir danys d'entitat, arran dels bombardeigs que l'aviació franquista va fer sobre Tortosa i quan la ciutat va esdevenir front bèl·lic. El primer curs després de la guerra, el 1939-1940, les classes van fer-se en una casa particular, encara existent, al carrer de Sant Felip Neri. Reparats la major part dels desperfectes, l'activitat va reprendre's a l'escola el setembre de 1940.

El casalici del carrer de la Mercè va ser abandonat a correcuita el desembre de 1970. La declaració de ruïna resulta una mica sospitosa vista en perspectiva. L’edfici va ser ocupat i usat durant anys per la policia, com tothom recordarà. Potser no estava en les millors condicions de conservació, però és obvi que a punt de caure no devia estar, com es va fer creure als alumnes i a les famílies.

La Mercè va traslladar-se al carrer Montcada, a l’edifici que havia allotjat fins un parell d'anys abans l’Institut de Batxillerat “Joaquín Bau”, que, al seu torn, s'havia traslladat al barri de Ferreries, on encara continua. No era un edifici precisament nou i un repàs per la bibliografia local (amb abundats testimonis gràfics) permet veure que havia estat refet i remodelat en diverses ocasions. Durant la Guerra Civil va patir importants destruccions, que no van ser reparades fins passat catorze anys. Mentrestant, les classes van impartir-se a l'actual edifici dels jutjats, a la plaça dels Estudis, com explicàvem aquí, aquí i aquí.

No obstant, l'edifici havia patit molt i la rehabilitació va fer-se amb la pobresa de mitjans i l'estil decoratiu (per anomenar-lo d'alguna forma) de Regiones Devastadas, l'organisme creat per la Dictadura per dur a terme la reconstrucció de pobles i ciutats malmesos per la guerra. A Tortosa, l'exemple més il·lustratiu que tenim d'aquesta forma de fer és l'actual església del Roser. Però faríem bé de no oblidar com va canviar el barri de pescadors, al voltant de la desapareguda església de Sant Pere, al voltant de l'actual Ajuntament.

Les reparacions fetes ja als anys 50 van tenir una vida operativa curta. La tardor del 1982 l'edifici es declarava en ruina i la Mercè havia d'abandonar a correcuita la que havia estat casa seva durant només dotze anys. L'escola iniciava llavors un diàspora de cinc anys per diferents indrets, fins que el setembre de 1987 començava a funcionar l’actual edifici al carrer de la Providència. Se n'acaben de complir 25 anys.

Les fotos tornen a casa (2)

Les fotos han tornat a casa seva, sí, si més no a l'escenari on es van fer, en alguns casos, fa més d'un segle. En el lot lliurat a la direcció de l'escola, imprés en suport físic, hi ha imatges aportades per molta gent, tant antics alumnes com no. Però hi ha un esment especial que, sense desmerèixer ningú, és d'estricta justícia. És el matrimoni format pels exalumnes Joan Ramírez Montserrat i Maria Isabel Sabaté Gisbert.

Simplement perquè ells dos no s'han limitat a regirar a casa seva per retrobar les seves pròpies imatges escolars i les de les seves famílies. És que, a més, fa temps que van gratar-se la butxaca i pagar la impressió d'una col·lecció de fotos que no pot ser més interessant. Perquè no tan sols són fotos escolars, sinó també de la vida posterior dels alumnes de la Mercè de les dues nissagues familiars que convergeixen en aquest matrimoni. Hi ha alguna imatge, com la del servei militar al Marroc, d'estètica "Memòries d'Àfrica" total, que són impagables. Pura història gràfica, més enllà del seu fort impacte visual.

Amb tota justícia, vam decidir que la seva aportació mereixia portar un nom que la identifiqués i reconegués. I així va néixer el Fons gràfic Ramírez-Sabaté. Un fons que ha acompanyat l'exposició original durant el seu periple per Tortosa i rodalia, que va durar dos anys, i que ara queda dipositat igualment a l'escola.

Les fotos tornen a casa

Fa més de cinc anys que en aquest bloc es publiquen fotos que sorgeixen de la recerca dels antics alumnes de la Mercè. Alguns han buscat als seus àlbums familiars i altres han anat més enllà i han buscat per tot arreu. El resultat són les 4.000 fotos que ja s'han publicat, que es diu aviat.

Ara fa una mica més de tres anys, quan la Mercè havia de rebre la medalla d'or de la ciutat de Tortosa, aquesta recerca digital va fer un salt cap al món analògic i cap a una major visibilitat social, amb l'exposició "La Mercè. Una història en imatges". L'exposició va voltar per tota Tortosa i la seva rodalia i ens consta que va tenir una bona acceptació. I cal tornar a fer públic el nostre agraïment a tots els que la van fer possible, dels que van donar una petita subvenció als que van escombrar la sala, passant per tots els exalumnes que van contribuir, amb feina o de la forma que fos. És el que tenen els projectes col·lectius, que no hi ha protagonisme de ningú, llevat del compartit al voltant d'alguna cosa que considerem positiva. En el nostre cas, no ja el record de la infantesa, sinó l'agraïment cap a una escola que va fer tant per nosaltres.

I ara (diuen que roda el món i torna al Born), les fotos tornen a casa. Bé, les digitals aquí continuen. Però aquella tria que va imprimir-se per a l'exposició ha estat lliurada a la direcció de la Mercè, perquè la conservi i la pugui exhibir en un moment donat. Aquest 31 de maig de 2013, ens ha rebut l'actual directora de la Mercè, Rosa M. Curto Turon, i li hem fet el lliurament. Tant de l'exposició original com del fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté, que s'hi va afegir posteriorment, i del qual parlarem en una altra entrada.

Que l'exposició havia de tenir el seu lloc natural i definitiu a la Mercè era una obvietat que tots crec que hem tingut clar i que ningú discutirà. Pel mig hi ha hagut històries per no dormir i accions incomprensibles (una cosa pot estar molt bé, però no tant fer-la sense preguntar res a ningú), però que com és norma en un servidor no explicaré. No per companyerisme o per tenir-hi implicació personal, sinó perquè em queda sentit de la decència i dono per ben emprades les trompades rebudes ("ahí me las den todas", que diuen en espanyol): simplement, hi ha coses importants, i coses que no.

Tampoc amargarem la festa, és clar. Entre les coses importants d'aquesta vida hi ha les que fem perquè volem. Ja no perquè ens dóna la real gana, sinó perquè pensem que valen la pena. I no compten les hores, ni la feina, ni els diners. Compta el goig i la satisfacció, no l'afany de protagonisme. Per usar un altre refrany espanyol: "es de bien nacido ser agradecido". I aquesta és la clau que explica que aquesta moguda comencés amb una empenta insòlita i que encara continuï, ajustada al desig i les ganes de cadascú. Quants projectes semblants a aquest haurien volgut tenir una trajectòria comparable...

Ara mateix no podria dir-vos si hi haurà algun acte al voltant del 7 de juny, l'aniversari de la creació de la Mercè (enguany en farà 165 anys). Això es cou a un altre negociat, o ho sembla o no se sap exactament, o no volen o no ens ho acaben de dir (és el que deia abans de les coses que no s'acaben d'entendre). Bé, si en tenim notícia ja ens en farem ressó. O les persones presumptament a càrrec ja ho publicaran elles mateixes aquí si volen. No és per tirar coets, però no té sentit enganyar-se ni enganyar ningú sobre com estan certes coses.

La Mercè, a la dècada de 1920

Una connexió  Tortosa-Barcelona-Sant Carles de la Ràpita ens permet publicar aquesta imatge de l'escola de la Mercè dels anys 20 del segle passat. Una imatge presa al pati de l'escola original, la del carrer de la Mercè, i d'un grup de pàrvuls. És fàcil de dedduir, tant per l'aparença física com pel fet que hi apareixen junts els nois i les noies. Això, com hem explicat moltes vegades, només passava a les edats més tendres...

La peripècia geogràfica que comentàvem al principi només ve perquè els antics alumnes de la Mercè estan molt escampats pel món. Però que tresors gràfics com aquest es puguin trobar i compartir té a veure amb una fidelitat als orígens i amb un sentiment de pertinença compartit. Per això hi ha qui guarda una foto i la deixa als seus fills, també antics alumnes. I aquests la conserven i un dia la fan arribar a un altre exalumne, que la documenta i la fa arribar a aquest bloc d'antics alumnes, perquè sigui publicada i arribi a tothom, siguin exalumnes o no.

Posem-hi noms? La foto original era propietat de Salvador Bel, un antic alumne que va morir fa bastants anys. La conservava la seva filla, Rosa Bel Príncep, alumna dels anys 50-60. La Rosa viu a Barcelona, però té una casa a la Ràpita. No fa gaire va entrar en contacte amb Joan Ramírez, també antic alumne i una de les ànimes de la recuperació de fotos antigues de Tortosa. Li va oferir la imatge i el Joan va anar a la Ràpita a buscar-la. I de els mans del Joan al bloc, on tots en podem gaudir.

Però darrera de les fotos sempre hi ha històries de persones. I la de Salvador Bel és d'aquelles que permeten recuperar episodis de la memòria local i fer vibrar algunes emocions. Salvador Bel, ens explica Joan Ramírez, era molt conegut a Tortosa pel seu bon caràcter. També per la seva feina. Era el maquinista de la locomotora de vapor del Carrilet. I quan el trenet que enllaçava Tortosa i la Cava va plegar, va ser el primer repartidor de gas butà a Tortosa. Joan Ramírez ens recorda que dos treballadors de les oficines del Carrilet, els senyors Curto i Montfort, van agafar la concessió per la distribució de butà a la ciutat.

És una història que potser no sortirà mai als llibres, llevat d'aquelles obres (o espais digitals) que es basen precisament en la recuperació de vivències com aquestes. I més que als que publiquen, cal agrair-ho a aquells que primer les han conservat i després han volgut compartir-les.