Les germanes Favà Sans, a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta

 La foto de dalt de tot correspon a les germanes Justina i Lupe Favà Sans. És a dir, la meva mare i la meva tia. Totes dues són exalumnes de la Mercè. Van entrar a l'escola l'any 1948, quan es van quedar òrfenes de mare. Fruit de les circumstàncies de la guerra civil, vivien a Barcelona (on va nàixer la meva mare) i van venir a residir a Tortosa amb els avis paterns. La meva tia va estar-se un any i mig a Tortosa, fins que va tornar a viure a Barcelona amb el seu pare (el meu avi), temps durant el qual va anar a l'escola de la Mercè. La meva mare es va quedar a Tortosa fins al dia d'avui.

A la foto superior apareixen les dues germanes: a l'esquerra, la Justina; a la dreta, la Lupe. Coses de la guerra: la meva tia es diu oficialment Clara. Va nàixer el 1938 i els meus avis la van inscriure com a Guadalupe i familiarment van dir-li Lupe. Però en acabar la guerra, les autoritats franquistes van anul·lar moltes inscripcions al Registre Civil de la República i van "rebatejar" les criatures amb el nom del sant del dia de naixement. La meva tia va nàixer el dia de Santa Clara i aquest nom li va tocar. Però és Clara només a efectes oficials.

La foto de totes dues ha de ser de finals de 1948 o de 1949. A la foto de baix, apareix la meva mare uns anys després (ja a la dècada de 1950, però a casa no hem sabut afinar l'any exacte), quan la meva tia ja no era a l'escola. El motiu de cacera del fons apareix en altres fotos d'alumnes de per aquella època.

Segurament que tots reconeixereu també les guardioles del "negrito" i del "xinito", que van formar part de l'escenografia d'aquestes fotos durant molts anys i que encara es conserven a l'escola.

Totes dues imatges, com pot veure's, porten un marc de cartolina. I les cartolines van signades per l'empresa de fotografia que les va realitzar. Es tracta de Reportajes Obiol, una empresa de Barcelona especialitzada en "treballs escolars i industrials" i en "projeccions de cinema sonor i mut". L'empresa tenia seus als carrers Marquès del Duero 171 i Llansà 21. El carrer Marquès del Duero era el nom que rebia l'actual avinguda del Paral·lel.

Al revers dels marcs també figuren els preus de les fotos. La de les dues germanes va costar 8 pessetes. La de la meva mare sola, 9 pessetes.

El mes de Maria de 1954

El Joan Otero Roselló ens fa arribar una altra de les joies fotogràfiques que aporta periòdicament a aquest bloc. És una foto que li ha facilitat Joan Ramírez i que correspon a la celebració del mes de Maria, el maig de l'any 1954. La imatge està presa al pati de l'escola del carrer de la Mercè.

El mestre que apareix en primer terme a la dreta és don Máximo Barrachina, i el Joan Ramírez ens recorda que era cèlebre per portar sempre el pit ple ple de cendra del caliquenyo. Desconeixem qui és la noia que està dalt de la cadira, i que suposem que devia estar recitant algun vers. Si algú la reconeix o n'és parent, podria contactar amb nosaltres?

La dona del Joan Ramírez és la noia amb mocador negre que està situada a l'alçada de l'espatlla dreta de la noia de la cadira. I al fons, a l'esquerra de la imatge, apareix la mestra donya Josefa Sol.

El que dèiem: un tresor d'imatge que afegim a la gran col·lecció que estem compilant gràcies a les aportacions dels exalumnes i moltes altres persones.

Alguns canvis al bloc

De tant en tant toca posar-se al dia. I al bloc ja li tocava. El disseny que teníem feia més d'un un any i mig (camí dels dos, com passa el temps) que estava operatiu. I no és que fos dolent o no pogués continuar per alguna quicada creativa. És que Blogger no para de renovar-se i d'oferir noves plantilles. Algunes d'elles molt més clares i organitzades. La qual cosa, vol dir també més legibles i accessibles. Espero haver encertat en la tria de la plantilla en qüestió.

Potser més important encara sigui la funcionalitat que s'ha incorporat al bloc. És la possibilitat de compartir les entrades a altres xarxes socials, com el Facebook, el Twitter o el Buzz de Google. Al peu de cada entrada, al costat de l'enllaç dels comentaris, hi trobareu uns enllaços directes. És molt senzill i, potser més que fer una explicació llarga, val la pena que hi jugueu una mica. Li agafareu el truc a la primera o a la segona de canvi. Bé, si és que podem parlar de truc.

Amb aquests retocs, tenim bloc, des del punt de vista formal si més no, per a una altra temporada.

Nou bloc del barri del Rastre, per si a algú li pot interessar

Acaba de nàixer un nou bloc a les Terres de l'Ebre. És el Bloc del Rastre, que publicarà l'Associació de Veïns d'aquest tradicional i popular barri de Tortosa. Al Rastre hi ha l'actual seu de la nostra escola i per això fem aquesta difusió del nou bloc, que, a més, és una criatura digital sortida en certa forma del nostre bloc. Ja sabeu, si a algú li pot interessar, que cliqui aquí.

Un videoclip rodat a la Mercè del carrer Montcada

Become your own God

Human Waste | Vídeos musicales MySpace

Fa temps que el José Manuel Cardona va fer un descobriment original a més no poder.  Ni més ni menys que un videoclip rodat a la Mercè del carrer Montcada. Més exactament, a les seves ruïnes, com el mateix José Manuel va descriure-les amb notable encert. El cas és que li hem demanat diverses vegades que pengés aquí al bloc aquesta troballa, però al final ho fem nosaltres, amb la intenció que el José Manuel acabi aportant més informació d'aquest curiós document.

El videoclip és d'un grup anomenat The Human Waste, que conrea el gènere del heavy metal. El tema es titula "Become your own God" (Siguis el teu propi Déu) i forma part del disc "Brothel of souls", que va editar-se l'any 2000. El grup continua en actiu, uns anys després d'aquest enregistrament, però sota el nom Memest.

Permeteu-me una opinió personal, si no us agrada molt el heavy el trobatreu bastant extrem. Però tornar a veure l'interior de la Mercè (en aquest cas la del carrer Montcada) et fa venir un pessigolleig molt especial. No és que sigui agradable veure en què s'havia convertit l'escola, després d'uns anys d'abandonament. Però tots hi sabrem reconèixer racons com la sala d'actes, les gal·leries del pati interior, la gran escalinata interior... Racons on vam passar uns anys que cap de nosaltres oblidarem.

A veure si ara el José Manuel acaba d'explicar-nos aquesta història. Música a banda, la història té el seu què.