El certificat d'estudis primaris de l'any 1959

Joan Ramírez Montserrat ens fa a mans el seu certificat d'estudis primaris. Només cal fer-li una ullada per comprovar que va ser expedit en plena època franquista. La simbologia no pot ser més evident. la data tampoc enganya: el 10 de juliol de 1959. Joan Ramírez és de la generació del 1946 i va completar l'ensenyament primari, en una època en al qual als 10 anys uns alumnes tiraven cap al Batxillerat i els altres, acabaven la primària, sense possibilitat d'enganxar-se després a l'educació superior... Coses d'aquells temps.

Eren també èpoques de les ara reinventades revàlides. Els estudiants havien de sotmetre's a un examen final i aprovar-lo per aconseguir el títol. Joan Ramírez ens ha explicat que la seva revàlida va fer-se a la classe de les noies de donya Pepita Sol. Evidentment per l'any a l'edifici del carrer de la Mercè. "Recordo que va ser un examen bastant complert pel que eren els estudis de l'època, que feiem només amb un llibre", ens ha contat el Joan. "Però l'única prova que recordo", afegeix, "és la de dibuix linial: em van fer dibuixar una el·lipse i un oval".

Els exàmens els feien mestres vinguts de fora de l'escola. Era el normal i encara es fa ara amb les proves de nivell o la selectivitat. Era la garantia que els mestres no escombrarien cap a casa, sobrepuntuant els seus propis alumnes. En el cas que ens ocupa, això explica que la diligència d'expedició del títol, que veieu baix de tot, estigui signada a Tarragona (era el normal per l'estructura provincial), però amb el segell de la inspecció d'ensenyament de la zona de Valls i del Vendrell.

Una mica més de ressó als mitjans de comunicació

Ni que sigui mitjançant un article d'opinió i a sobre repetit d'un servidor, els mitjans de comunicació continuen fent-se ressó de la fita que hem aconseguit en assolir mig milió de visites. Podeu veure-ho clicant aquí. No us cregueu que a qui signa el mou cap afany de personalisme. Precisament per saber que no represento a ningú més que a mi mateix (i no voler fingir que represento a ningú ni a cap col·lectiu) penso que el millor que puc fer és escampar la "bona nova" signant amb noms i cognoms. El que no penso dissimular és l'orgull que sento per ser de la Mercè. I l'agraïment que tinc a la meva escola no me'l tombarà tampoc cap tramontanada. Hi ha coses que estan per damunt de personalismes i de certs interessos. I valorar d'on venim i també què ens ha ajudat a ser com som i a aconseguir els nostres objectius a la vida, no té preu, simplement.

El mig milió de visites del bloc, a la premsa

De les 500.000 visites que ja ha rebut el bloc se'n poden dir unes quantes coses. La major part ja van dir-se en aquesta entrada anterior. Aquestes i algunes coses més apareixen en un article d'opinió que ha aparegut al diari digital català e-noticies.cat i al diari digital ebren aguaita.cat. Aquests són els enllaços, per si a algú li pot interessar.

El poder d'internet. Secció d'opinió d'e-noticies.cat
El poder d'internet. Secció de blocs d'e-noticies.cat
El poder d'internet. Secció d'opinió d'aguaita.cat

500.000 visites. I què podem dir?

Les xifres rodones tenen un cert magnetisme. Celebrem els centenaris, però no pas els segles i mig. Hem fet invents amb les noces d'argent i d'or de les coses, però no se'ns acut celebrar de forma especial els 24 i els 26 anys, o els 49 i els 51.  En tot cas, més important que el número per ell mateix és el que hi ha al seu darrera, el que les xifres simbolitzen. Avui, aquest bloc, ha arribat a les 500.000 visites. Digueu-li mig milió, si voleu, que potser tindrà un ressó més espectacular. No sé si és una xifra especial o una xifra com qualsevol altra, però té al darrera una història molt interessant. Sí, no hi hem arribat perquè sí.

Fa poc més de cinc anys vam posar en marxa aquesta aventura digital. En aquesta entrada del passat 5 d'abril, ja vam explicar algunes coses que potser no cal reiterar. O sí, perquè són la clau que explica que avui haguem assolit mig milió de visites. I que no es limita la possibilitat tècnica (una senzillesa apta per a analfabets tecnològics), sinó a factors emocionals sense els quals no s'entén la trajectòria d'aquest racó d'internet.

La fidelitat a les arrels és un d'aquests elements. Fidelitat, que com dèiem el 5 d'abril passat, "vol dir també agraïment a qui t'ha ajudat a ser com ets, a qui t'ha donat l'oportunitat de millorar i fer-te persona de profit, a qui ha contribuït, ni que sigui des de la modèstia més mínima, a què aconsegueixis els teus objectius...".

Segurament 500.000 visites no són res en comparació amb algun dels "grans espais" que hi ha a la xarxa. Suposo que deu ser el volum d'entrades que registra Google en mig minut. O alguna cosa així. Si alguna transcendència té per nosaltres, és que hem tirat endavant un projecte digital obert i cooperatiu, que ha superat amb escreix totes les expectatives esperables ateses les circumstàncies. Un projecte que ha servit per alfabetitzar digitalment moltes persones. I el més important: les criatures digitals que han sorgit a partir d'aquest tronc comú ha fet que aquestes persones no fossin mers espectadors de la xarxa, sinó protagonistes actives d'internet.

Passar de "llegir" continguts aliens a crear-ne de propis i penjar-los és la qüestió crucial. És l'autèntic canvi en una forma de fer les coses amb segles d'antiguitat. Us sonarà a alguna cosa que un servidor va escriure fa temps: les boles de neu sempre s'han fet grosses quan han corregut muntanya avall; la gran diferència està en què avui és possible que tots i cadascun de nosaltres podem clavar-li la primera puntada de peu a la neu. Sí, és això. I la nostra aventura digital ho ha deixat claríssim, amb 500.000 visites o només amb uns centenars.

No tinc cap intenció de figurar ni de semblar savi en aquestes matèries. Però com que m'hi guanyo la vida (d'aquestes matèries, no del bloc; matisem-ho que sempre hi ha qui està a la que salta) crec entendre'n alguna cosa. I encara ara em frego els ulls del que hem aconseguit. Del que hem aconseguit entre tots, perquè és el resultat de la constància de moltes persones. Dels que han escrit i dels que han aportat fotos, dels que comenten, dels que comenten o cliquen "m'agrada" al Facebook, dels que només miren, dels que es graten la butxaca per mantenir dempeus tot això (que no és gratuït al 100%)... No oblidem mai que una de les gràcies de l'invent és que tothom pot participar-hi i, sobretot, en la mesura que vulgui fer-ho.

Potser algun dia ens haurem de plantejar si continuem. Ja sabeu, tan important com arribar a alguna fita és mantenir-s'hi i, sobretot, saber retirar-se a temps. La veritat és que costa fer plantejaments d'aquesta mena quan veus que la cosa va tirant endavant, que el comptador de visites corre i que hi ha una font d'imatges antigues que no s'asseca. Naturalment, sense la bogeria dels primers temps, allà pel 2008, però amb un pes ideal ben trobat i que molts ja voldrien.

De moment, com sempre comentem en ocasió d'altres aniversaris i xifres rodones del bloc, toca fruir-ne mentre en tinguem ganes. Feina per fer n'hi haurà sempre i no ens han de desanimar els factors estranys que sempre apareixen en qualsevol moguda que tingui certa amplitud i notorietat. Hi ha coses millors per les quals dedicar una part del nostre temps a manifestar el nostre agraïment i la nostra fidelitat a la Mercè. És clar que sí.

La Mercè provisional del curs 1939-140

Recentment, hem publicat alguns records gràfics dels diferents emplaçaments que, al llarg de la història, ha tingut l'escola de la Mercè. Però el record és incomplet si obviem la seu provisional que l'escola va tenir el curs 1939-1940, just acabar la Guerra Civil.

L'edifici de l'escola, situat al carrer Montcada, va patir danys en els anys de la contesa, tant a causa dels bombardeigs com del fet que Tortosa va ser front directe de guerra en els seus mesos finals. Per això, l'escola va romandre tancada durant el primer curs després del fi de la guerra i les classes van traslladar-se a un edifici del carrer Sant Felip Neri, el que es veu a la fotografia que encapçala aquesta entrada. És un edifici que, potser per miracle, va sobreviure intacte a la guerra i que ha sobreviscut també a la degradació del nucli antic de Tortosa...

En ocasions anteriors, havíem recollit històries del període 1936-1939, quan la guerra va alterar el funcionament normal de l'escola. Històries de la mestra Teresa Marro, que s'emportava les seves alumnes fora de la ciutat davant del risc de bombardeig. Eren històries de classes fetes a l'ombra de garrofers, cap a la zona del barranc del Rastre.

En aquesta entrada, recordàvem que les classes només es van reprendre a l'escola el curs 1940-1941. I que el curs 1939-1940 el casalici de la foto va ser usat com a escola. Va ser un any de batibull d'edats entremesclades, perquè la guerra havia desorganitzat tant la vida escolar com la vida de les famílies: hi havia infants que no van començar l'escola a l'edat reglamentària, altres que van deixar d'anar-hi durant un curs o dos i que es van reincorporar més grans del compte...

Curiosament, o potser no, aquella dura situació va crear uns vincles molt especials entre els alumnes que van patir tals circumstàncies. Especialment, entre les noies, que l'any 1990 van voler commemorar el 50è aniversari del retorn a l'escola i van aprofitar per retre un homenatge a Teresa Marro més informació aquí). El contacte entre elles, tot i que l'edat ja comença a pesar, s'ha mantingut i continuen fent trobades o assistint a moltes activitats que sorgeixen en el col·lectiu d'antics alumnes de la Mercè.

Tot i que va ser només un any, i de forma provisional, val la pena fixar aquest indret en el mapa de la nostra memòria.