L'escola celebra Sant Jordi fent pedagogia mediambiental

La Mercè és escola verda, diploma que li va atorgar la Generalitat l'any 2008 i que ha anat renovant des de llavors. El programa d'escoles verdes dóna suport a tots els centres escolars de Catalunya que volen innovar i organitzar accions educatives que tinguin la finalitat d'afrontar, des de l'educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat (en podeu trobar una informació més àmplia clicant aquí).

Dins d'aquest programa, la Mercè ha organitzat una activitat durant aquesta setmana cultural de Sant Jordi. Ha consistit en la creació de motius relacionats amb la llegenda de Sant Jordi amb dues singularitats. La primera, que s'havien d'usar materials reciclats. La segona, que les famílies dels alumnes participaven amb ells en la creació. I d'aquí el nom d'aquesta acció: "Els dracs de les nostres famílies".

És el segon any que es tira endavant aquesta activitat i en aquesta ocasió, els dracs han estat els protagonistes. Les figures fetes pels alumnes i les seves famílies són dracs confegits amb els més diversos materials reaprofitats: cartrons d'ou, ampolles de plàstic, filferros, joguines velles...

Les famílies poden visitar la petita exposició que hi ha al vestíbul de l'escola, cada dia d'aquesta setmana, fins divendres, 27 d'abril, a partir de les 5 de la tarda.

L'alumna Mercedes Pla Meseguer, a finals de la dècada de 1910 o principis de la de 1920

Teresa Izquierdo Salom ens fa arribar una foto de finals de la dècada de 1910 o principis de la de 1920. És una imatge de grup presa al pati de la primera escola, la del carrer de la Mercè. Hi surt la seva àvia materna, Mercedes Pla Meseguer. És la quarta noia, començant per la dreta, de la fila del mig.

La Mercedes Pla va nàixer a Vallibona (els Ports) el 1913. Però de ben petita va anar a viure a Tortosa, concretament al barri de Remolins. Va ser alumna de la Mercè al tombant del 1920. I la foto està presa en aquesta època, si bé la família no sap identificar l'any amb precisió. Ens pregunten si a l'escola poden consultar-se arxius antics. Traslladarem la petició, tot i que sabem que molt material s'ha perdut amb els canvis d'edificis, especialment durant els cinc anys (1982-1987) que l'escola no va tenir una seu pròpia.

Permeteu-nos afegir que la Teresa Izquierdo és cosina germana de Mateu Izquierdo Sorribes, exalumne de la generació de 1966, però segurament molt més conegut per ser el fill gran de l'Asunción Sorribes, que va ser la portera i la cuinera de l'escola, quan aquesta estava al carrer Montcada.

Recordeu que vam poder retrobar la senyora Asunción en l'acte de concessió a la Mercè de la Medalla d'Or de Tortosa. Va venir amb el Mateu i va ser una de les alegries de la jornada. Ho explicàvem aquí.

De 1920 o de 1912? (2)

Fa uns dies, publicàvem una entrada sobre unes fotos fetes al patí de la Mercè, a l'edifici original, de grups de la Creu Roja i de suport a les tropes espanyoles que lluitaven al Marroc, datades aparentment l'any 1920. Poc desprès, sorgia un dubte (explicat en aquesta altra entrada) perquè el Joan Ramírez, la persona que havia trobat les primeres imatges, n'havia localitzat una de la mateixa ocasió que estaria feta l'any 1912.

Ara podem aportar nova informació. El Joan Ramírez ha trobat un tercer retall de premsa, amb la mateixa imatge que apareixia a la segona entrada. En aquest retall algú ha escrit a mà la data de febrer de 2012, com pot veure's a la imatge del principi d'aquesta entrada.

El Joan no té dades més precises, perquè la seva recerca és molt àmplia, consulta moltes fonts, però no sempre pot afinar-se al màxim la datació exacta de les coses. Entre les fonts que consulta hi ha la col·lecció local de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, però també moltes hemeroteques digitalitzades tot dedicant-hi, com ens explica, moltes hores i paciència. També troba retalls de premsa antiga que estan a la venda en pàgines d'internet dedicades a les subhastes.

"La Vanguardia" publica un reportatge de dues pàgines sobre el bloc

El diari "La Vanguardia" publica aquest divendres, 13 d'abril de 2012, un reportatge de dues pàgines, dedicat a aquest bloc. El reportatge ha aparegut a les pàgines centrals del suplement de Tarragona d'aquest rotatiu. Com podeu veure s'hi publiquen sis fotos (més una setena a la portada del suplement, seleccionades entre els centenars d'imatges històriques recollides al bloc. I el títol no pot ser més expressiu i apropiat: "La memòria del pupitre".

Avui és un dia perquè tots estiguem satisfets. Darrera d'aquest bloc hi ha molta feina de moltes persones. Ningú dels que som aquí busquem l'aplaudiment públic. Estem embarcats en aquesta guerra per gratitud cap a la nostra escola, que ens va donar moltíssim. I el que guanyem és alegria, i no poca. Això sí, volem compartir el que fem, que aquesta, i no una altra, és l'essència del 2.0.

Estic molt content per les referències explícites a Joan Otero i Joan Ramírez. Són dos dels col·laboradors més actius del bloc i han descobert i aportat autèntiques joies gràfiques. Es mereixen sobradament aquest reconeixement.

Aquest matí li he enviat un correu a l'autor del reportatge, Esteve Giralt. Li he volgut agrair la sensibilitat amb què ha tractat aquest tema. Ja sé que és la seva feina, però l'ha fet molt bé i d'una forma que crec que a tots ens ha emocionat. No crec excedir-me si l'agraïment el faig en nom de tots vosaltres. Em diuen que a Tortosa avui s'ha exhaurit "La Vanguardia"...

Una història sensacional de com aquest bloc fa xarxa

Feia algun temps que teniem pendent de contar una història sensancional. Modesta, però sensacional perquè demostra què podem aconseguir gràcies a invents com aquest racó d'internet, per no parlar de les xarxes socials en general. El cas és que a principis d'enguany es va posar en contacte amb nosaltres, via Facebook, una família resident a l'àrea metropolitana de Barcelona. Alba Cabrera Angarita ens demanava ajut en una qüestió en la qual no se'n sortien. Buscaven algun exemplar del llibre "Leedme niñas", una obra de gran èxit a l'escola franquista, per regalar-li a la seva sogra, Bella Santana, amb motiu del seu vuitantè aniversari.

La Bella Santana va néixer a Lepe i, amb la immigració del segle XX, es va instal·lar a Cornellà, on va néixer el seu fill, Enrique, el marit de l'Alba. No tenien cap relació amb Tortosa o amb la Mercè, però buscant on aconseguir un exemplar del llibre van anar a parar al nostre bloc. El 12 d'abril del 2011 havíem publicat una sèrie de tres entrades (cliqueu aquí per veure-les) sobre aquest llibre, popularíssim durant la dictadura, gràcies al fet que Joan Otero, un altre gran col·laborador del bloc, n'havia trobat un exemplar a Tortosa.

Cal dir que és pràcticament impossible localitzar cap exemplar d'aquesta obra que estigui a la venda. Es tracta de peces valuosíssimes i se'n conserven exemplars fins i tot a alguns museus. A Internet hi ha literalment milers d'anuncis de persones que en volen comprar... I ves per on que la xarxa del bloc havia localitzat el que conservava l'exalumna Pepita Balagué Manuel, una de les noies que van reprendre l'activitat acadèmica a la Mercè el curs 1940-1941, després del sotrac de la Guerra Civil i del curs 1939-1940, quan les classes van fer-se a un edifici proper del carrer Sant Felip Neri (vegeu la història aquí).

La família de la Bella Santana volia donar-li l'alegria de la seva vida, perquè ella parlava tot sovint del llibre que havia tingut a l'escola, al seu Lepe natal, i comentava el plaer que li produiria tornar-lo a tenir entre les mans. I nosaltres en "teníem" un exemplar. L'Alba Cabrera estava disposada a comprar-lo, que demanéssim el que vulguéssim. Però va entendre perfectament que hi ha coses que, simplement, no es venen. Era el mateix desig que tenien ells i la seva sogra, però a la inversa.

Però vam trobar una solució. Joan Otero va escannejar el llibre sencer i va enviar els documents a la família de Cornellà. Aquests van poder imprimir i enquardenar una rèplica del llibre, No va poder ser una rèplica exacta, però sí més que suficient per fer enormement feliç a la Bella Santana. Nosaltres no hi érem, però els comentaris que ens va fer arribar l'Alba Cabrera parlen per ells mateixos: "La meva sogra es va emocionar moltíssim. Era important per ella i va ser preciós. Va plorar moltíssim i ens va fer plorar a tots, els seus fills i els seus néts. Tots".

L'Alba és una persona molt i molt religiosa i ens diu que Déu va intervenir en el contacte que vam fer. Un servidor, que més aviat peca de poc religiós (per no dir que gens), li ha contestat que hem d'estar-li agraïts a internet.

En definitiva, a algú li pot semblar que aquest és un relat pocasolta, però què voleu que us digui... Penso, personalment, que és una història que val la pena contar-la. Tots els que hi hem intervingut hem acabat emocionats de debò. I per aquelles coses no sé si miraculoses, però sí meravelloses, que té de tant en tant la vida, la Bella Santana ha començat a recuperar els seus records escolars: les fotos, les mestres, les cançons que es cantaven... Un autèntic tresor.

I el més bo: no sabem si al final podrà ser, però hem mig emparaulat una trobada entre la Bella Santana i la Pepita Balagué. Si aconseguim fer-la, us l'explicarem i confiem que compartireu l'alegria de coses tan senzilles, però tan bones, com aquestes.