dissabte, 5 d’abril de 2014

El bloc fa sis anys

Sis anys? Ja en fa sis anys? Doncs sí, aquest 5 d'abril de 2014 fa sis anys que aquest bloc va començar a caminar. Sis anys, en els temps tecnològics accelerats actuals, són tota una eternitat. En altres ocasions, un servidor ha escrit que les coses corren tant que si ara engeguéssim aquest projecte segurament no faríem un bloc. I no és que el bloc hagi deixat de ser una bona eina, és que n'hi ha de més dinàmiques, com el Facebook, on els antics alumnes de la Mercè interactuem molt més que aquí.

Malgrat tot, commemorar aquestes petites efemèrides no hauria de ser una obligació. Tampoc l'ocasió per repetir arguments ja explicats. Però dates com aquesta, o la de la Medalla d'Or o la del 7 de juny, són petites fites que ens acompanyen en aquest camí. I no ens sembla sobrer dedicar una estona a recordar-les.

Val la pena seguir? No és fer-se una mica el pesat? L'altra dia ens ho preguntava un antic alumne. I no és perquè no li agradi, segons ens va dir. Però potser té raó, si més no, en part. És una impressió que pot quedar quan el bloc ha perdut gran part del tarannà col·laboratiu que va tenir en els seus primers mesos de vida. Però ens equivoquem en una cosa si pensem que això és alguna mena de bloc personal de qui acaba signant les entrades. Cada entrada té una petita història al darrera: una història de recerca, de contrastar informació, de buscar fotos i fins i tot d'intentar explicar-les també gràficament. Potser que la forma final la doni algú, però hi ha diferents persones que hi intervenen. Algunes d'elles, sense cap relació amb la Mercè, però interessades en la preservació i la divulgació de la història de Tortosa i dels seus documents gràfics.

Després, unes coses interessen més que unes altres. Una foto que desperta una emoció o un record concret té més visites i genera més comentaris (més al Facebook que aquí), que una que parla d'història més antiga. Això no pot ser més normal. És com funcionen aquestes coses. I val la pena en la mesura que hi hagi coses que valgui la pena compartir i que hi hagi algú que ho comparteixi, ho comenti o, si més no, ho miri. Si és així, ningú tindrà aquesta sensació, per bé que, com és normal en trajectòries tan dilatades, no es pot tenir la mateixa intensitat que a l'arrencada.

Acabaríem recordant que la nostàlgia és el gran motor d'aquest bloc, més enllà de les facilitats tècniques de les quals hem parlat tantes altres vegades. Hem buscat alguna forma senzilla i directa d'expressar-ho i l'hem trobat en un recent comentari al Facebook de l'antiga alumna Maria Jesús Nadal Folqué, de la generació de 1968. "Que avorrit tenia el col·legi llavors i quanta nostàlgia em provoca ara...". Sí, la Maria Jesús no podia explicar-ho millor.

1 comentari:

José Manuel ha dit...

Si, pareix ahir i ja en fa sis d'anys...Bé, ha servit de MOLT este bloc, de molt. Retrobaments, aprofondiment en el coneixement de coneguts que no ho eren tant, encantadors sopars anuals. Sense cap dubte, molta feina d'interacció entre persones ha sortit d'aquí. Hi ha menys dinamisme, és clar, però s'ha convertit, al meu parer, en una llumeta al mig de la mar: és una referència per a molta gent, que encara que comente poc (és així, llàstima!), es passa per aquí i reviu moments impagables d'un col·legi que hem retrobat entre tots, un temps que a la vista de la nostàlgia idealitzem i ens serveix, potser, per capejar el temporal de crisis econòmiques, socials, polítiques i personals que patim. Així, com deia una vella cançó de Barón Rojo, "Llarga vida...al bloc" (originalment, al rock and roll)