Després de llegir les referències a la llet i el formatge que es donava a les escoles a la postguerra (una postguerra que va durar ben bé vint a nys), el Joan Ramírez, exalumne d'aquella època, ens fa arribar un relat ple d'anècdotes a propòsit del consum d'aquests productes, que provenien de l'ajut americà.
Ens diu Joan Ramírez que "jo mateix em vaig fer un tip de remanar la llet en grans cassoles i unes culleres que semblaven rems. Costava molt de diluir, sempre hi quedaven grumolls i molts xiquets no en volien". Ens conta també que la llet "anava envasada en bidons de cartró i era de l'ajut americà. Tots els xiquets anàvem a l'escola amb una bossa de roba o plàstic penjada a la cintura, amb el got, el sucre i la cullera".
El formatge, que es donava a la tarda, també era americà. "Al sortir de classe ens donàvem un tros de formatge. El formatge venia envasat en pots de llauna com si fossin els de 5 quilos de tomata d'ara". No era un formatge fàcil de tallar en porcions regulars. I per això l'escola va encarregar la fabricació d'una eina al pare de Joan Ramírez, que tenia un negoci de materials per hosteleria. Aquest negoci, que llavors estava al carrer Gil de Frederich, va ser regentat pel propi Joan. I ara, ja jubilat, el porten els seus fills.
"Al meu pare li van encarregar", diu, "fer un artefacte semblant als que ara tallen els ous durs. La idea era aconseguir uns talls de formatge regulars".
Al Joan, però, el formatge americà no li agradava. "Era molt mantecós", explica. Que en feia del preuat tall? "Cada dia el posava dins d'una llibreta que portava expressament a la bossa, entre dues fulles. A la nit, anava al repàs del 'Coixo', al carrer d'en Carbó, on se'l menjava el germà de Ramon Cardús, que va ser regidor, que a ell li agrada molt".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada