dilluns, 1 de desembre de 2008

Sí, hi ha coses que no es poden comprar amb diners


Sovint es diu que hi ha coses que no tenen preu. No m'acaba d'agradar com queda definida la qüestió. Sembla com si una cosa que no té preu (és a dir, per la qual no es paguen diners) no tingui valor. I no és el cas, com també se sap. Per això prefereixo dir que hi ha coses que no es poden comprar amb diners, tot i que sóna molt més materialista i menys "estètic". És més precís, això sí.

Aquest comentari ve d'una trobada dissabte passat al vespre, a Jesús. Com ja deurieu llegir aquí al bloc, la Rosa Sánchez i Morales, poetessa i professora de català, va "tornar" als seus autors i autores unes redaccions escrites fa més d'un quart de segle, arran d'un taller de poesia que va impartir a la Mercè. La Rosa ha guardat els originals de les redaccions durant tots aquests anys i dissabte els va tornar a fer a mans d'aquells alumnes que les van escriure.

És evident que el ressuscitat esperit de la Mercè ha contribuït al rescat de moltíssim material relacionat amb la història sentimental de l'escola. Material que romania guardat (potser oblidat) en capses de sabates i que tots hem anat a buscar. La Rosa tenia molt ben guardades les redaccions. M'atreviria a dir que les guardava com un tresor. I em fa l'efecte que ha volgut tancar el cercle imbuïda pel sentiment de retrobament que estem vivint tots els que som de la Mercè.

Què fa que una persona conservi unes redaccions escolars durant el que pràcticament és mitja vida? Què fa que els que van escriure, i potser ni ho recordaven, vagin a buscar-les? El de menys són els poemes llegits o els originals de les redaccions, malgrat el seu enorme valor documental. És que el tresor al qual al·ludia abans són tots aquests fets. Que són els que no es poden comprar amb diners. Perquè de llibres de poemes a les llibreries i a les biblioteques se'n troben. De poetes que fan conferències, també. D'alumnes que escriuen redaccions escolars, "más de lo mismo". Però hi ha coses excepcionals que no tenen preu, malgrat tenir un immens valor.

La trobada va ser memorable. Un local públic amb un xivarri considerable (inclòs un Getafe-Madrid a tota pastilla per la pantalla gegant de televisió) no es potser el lloc més indicat per a llegir poemes i textos en veu alta. Era igual. Va ser una hora tan meravellosa i tan excepcional que ens van ser igual els gols del Getafe i la mare que els va parir. És més, el partit de futbol en qüestió es podia "comprar" si és que el feien en pay per view. El regal que ens va fer la Rosa Sánchez i l'estima i pràcticament veneració que vam mostrar els assistents, no.

Aprofito per agrair a la Neus Jové i a la Cinta March que em convidessin a anar-hi i per acceptar el suggeriment de digitalitzar els documents per tal de garantir-ne la conservació i disposar-ne d'una còpia per a altres finalitats que, amb permís dels autors, es puguin plantejar.

Jo no vaig ser alumne del taller de poesia de la Rosa Sánchez. Per aquella època ja corria per l'institut. Però havia estat alumne de les classes extraescolars de català que la Rosa havia impartit en certa època. Li he d'agrair, a més, les gentils paraules que va tenir per a la meva humil persona, però sobretot agrair-li que sabés "aguantar" que fos una criatura que volia saber el perquè de totes les coses. A diferència d'altres, dels quals ara tampoc seria correcte dir-ne el nom, sempre em va animar a no deixar mai de preguntar.

Com vaig respondre-li allà, ara pregunto amb la mala llet d'un adult hipercrític i molt escarmentat, però no he deixat mai de preguntar i penso continuar fent-ho mentre les neurones "ragin". Preguntar és un exercici molt saludable. Les preguntes incòmodes potser no fan amics, però van la mar de bé per a la tranquil·litat d'esperit, la pau interior i fins i tot el cutis. Ep, preguntar i no quedar-nos amb la primera moto que ens venguin, que les evidències aparents...

Per no fer-ho més llarg, anar a Jesús dissabte a la tarda o escriure aquest post no tenen cap altre mèrit que el de la gratitud. Ah!, i el del temps ben aprofitat. Perquè com ja cantava no sé qui fa uns quinze o vint anys, "corren malos tiempos para la lírica", però la trobada amb la Rosa és de les estones que més m'han valgut la pena en molt de temps. L'hora, sense preu, més ben aprofitada.

5 comentaris:

José Manuel ha dit...

Toni, "Malos tiempos para la lírica" és de Golpes Bajos, vocalista Germán Coppini, any 1983 o 84, crec. Albert Mola et pot informar millor, és un fan, tat, Albert?

Josep Lluís Solé "Selu" ha dit...

Kose Manuel Bon grupet,si sinyó, tot i que a mí m'agradaven més els Siniestro Total, Os Resentidos.. tots ells gallecs.
Sento una mica de morrinya per saber com va acabar la festa, jo vaig marxar al voltant de 3,30 tot i que m'hagues agradat estar més estona, però ja se sap que les obligacions són les obligacions. Per cert, vam guanyar a l'Amposta.. Va digue ser perqué l'entranador va anar de marxa???

Cinta Moreso ha dit...

Per mi també va ser una hora molt especial . Quan vaig assabentar-me'n de l'existència d'aquestes redaccions no m'ho podia creure . De vegades , he pensat en tants d'escrits , examens , dibuixos ... fets a l'escola i que han desaparegut ( m'ho penso , perquè després de lo del dissabte !)i ara que Rosa ens hagués guardat estes redaccions ! Es recuperar una part nostra que molts havíem oblidat . Em va encantar l'alegria amb que ens llegia i recitava les seves poesies , aquelles que fa vint-i-sis anys ens havien embadalit tant com ara . Un gran regal , gràcies Rosa . I gràcies a les que han fet possible aquest retrobament .

José Manuel ha dit...

Selu, pos va anar molt bé, alguns més "torrats" que atres però és normal. Retiravem Berna i jo sobre les cinc, después d'aguantar lo rotllo pontifício de Javi Monforte al respecte d'una planta medicinal que tots podéu imaginar. Ec, que això és molt gran, tio! Quina colla!

Juan Coma Gonzàlez ha dit...

Jo vaig tindre la ocasió de conèixer a Rosa Sànchez, gràcies a altra persona que va ser mestra durant molt de temps i ben recordada, em refereixo a Mª Cinta Curto i Loras. Rosa es una persona encantadora, sempre la recordo com la poetessa :-) I m'ha fet moltíssima il·lusió de que hagueu fet un merescut homenatge. Una abraçada ben forta des de Tarragona.