Un cop de puny damunt la taula molt oportú

El company Josep Lluís Solé, Selu, ha donat un cop de puny damunt de la taula que era molt necessari. Jo no sóc gaire partidari dels cops de puny de cap mena, però no menyspreo el valor que poden tenir els que es donen damunt de la taula. Selu ha posat el dit dins de la nafra en què ens movem tots (amb la lloable excepció dels de l'any 64) des del passat 7 de juny. Bé, més que nafra, diríem que en el núvol, els que encara estiguin embadalits en el record d'una diada que va ser excepcional i difícilment repetible, o en la desídia, argumentada, això sí, amb molt bones raons.

No dic això perquè la gent tingui cap obligació de trobar-se, anar a sopars o revisitar el seu passat escolar de forma obsessiva i recurrent. En absolut. És més, els llocs de trobada que ens organitzem nosaltres mateixos ho són en la mesura que ens vulguem trobar i, òbviament, per a la gent que es vulgui trobar. Això, que és una evidència general, ha quedat molt clar també en la pràctica en la nostra comunitat d'exalumnes de la Mercè. És més, que sabéssim que la sobredosi d'emocions i expectació prèvia al 7 de juny s'apagaria molt a continuació, no treu que tot plegat hagi estat, per dir-ho en frase catalana i en particular tortosina, una arrancada de cavall i parada de burro.

Insisteixo, aquí ningú està obligat a res. Però precisament per això és innecessari aixecar expectatives irreals i parlar i proposar idees que després ningú vol portar a la pràctica. O que els que fan un pas endavant siguin quatre gats i es quedin més sols que la una, que també s'ha de dir per estricta justícia. Com diu Selu, si es volen fer coses, el primer que cal fer és tenir-ne ganes. Tothom té feina, tots i totes tenim fills i obligacions de tota mena. Són bones raons. L'important seria que no fossin excuses. Perquè si alguna cosa està demostrant el que ha passat des del juny cap aquí és que de ganes més aviat poques.

Permeteu-me que insisteixi per tercera vegada, perquè no quedi cap dubte del que dic. No és obligatori tenir ganes de res, però aleshores assumim la realitat i no perdem més el temps. Perquè per parlar per parlar, callats i callades estem més guapos i guapes.

No tinc intenció de polemitzar amb ningú, però deixeu-me afegir una cosa. Aquesta situació en què ens trobem, en què "no sabem què volem ser quan siguem grans", produeix efectes que no poden ser més paradoxals. Fa uns dies, vaig tenir un cert malentés amb alguns del 64, perquè intentant animar als del meu any vaig posar la seva trobada com a exemple, afegint l'argument que es comprovava que no era tan difícil. No vull insistir-hi perquè ja vaig explicar el que havia d'explicar i no és cosa de reobrir un conat de polèmica absurda (perquè és absurd discutir per una cosa en la qual estàs d'acord).

Però crec poder dir que algú es va molestar perquè es pensava que es menyspreava la seva feina. I s'equivocaven en això, però no estaven mancats de raó en una cosa: sent els únics que s'han mogut amb resultats palpables (tenen bloc propi, han fet ja una trobada, s'han currat uns materials de record molt notables), tenen dret no a mirar per damunt de l'espatlla a ningú, sinó a demanar que a ells precisament no se'ls qüestioni ni les ganes ni l'esforç.

Que quedi clar també que els dels altres anys no hem fracassat miserablement. En el pitjor dels casos ho intentem i no és culpa de ningú si la gent no té ganes, o no en té més que retòricament. És més, en el terreny personal sentir-me dir que m'ho hauria de currar em provoca cert rubor. Però vaja, tampoc res de l'altre dijous, ja que em sembla que, en tot plegat, a ningú ens hi va res. Bé, a mi segur que no. Si fem coses és perquè ens dóna la real gana i perquè disfrutem fent-les. Si no s'ha de donar el cas, el poc temps lliure de què gaudim ja el dedicarem a coses més profitoses i que ens donin les alegries que pensàvem que trobaríem aquí.