Recull de paraules

data de la foto: 7 de juny de 2008

Noëlle i Rosa Sánchez Morales

Cap a les dotze del migdia vaig fer cap a l’escola de La Mercè on ara era ubicada, verdaderament encara no tenia local propi, i l’escola era a l’edifici del antic Institut fins que acabessin les obres de la que seria el grup escolar La Mercè. Un bon nombre de persones esperaven als nens que sortien en un moment per aquella portalada.
Vaig endinsar-me per el vell edifici, de sobte una onada de nens i nenes se’m va venir a sobre, vaig haver d’agafar-me fot al passamà de l’escala per por no em fessin caire; baixaven les escales afuats, l’enrenou dels escolars no el podien dominar aquells mestres en obrir portes i veure’s al carrer.

(Havien estat moltes vegades les visites al vell Institut, i sempre recordava la primera vegada que vaig entrar als baixos del centre on havia la Biblioteca Popular de la ciutat. Cridava la meva atenció el silenci i recolliment que allí havia: quan vaig saber que allí podria llegir el que m’agradava no vaig tenir cap mena de dubte en obrir la porta i entrar cap dins. Recordo aquella senyoreta que va venir cap a mi en veure’m i em va dir.... que jo era massa petita per seure en aquella sala i ser allí, tal vegada tindria raó, no sé massa freqüent que una nena de set anys li agradés llegir; el que ella ignorava que jo ho pogués llegir bé, i que ha casa de la iaia jo tenia al meu abast llibres de contes i aventures que el padrí em dava a llegir.
Aquella actitud em va ferir, i amb el cap cot vaig sortir aquell saló. Mai no vaig oblidar aquell incident, i algunes vegades he recordat: cada cop que he passat per aquella portalada del vell Institut he tingut la sensació que aquell lloc no era per a mi, tot hi havent delerat ser a les seves aules estudiant.
Quants anys i anys he passat pel seu davant!!!! Mirava els alumnes entrar i sortir amb la llibertat que dóna el saber i posseir uns coneixements adquirits en aquell centre, sentia al meu fons alguna cosa inacabada. Després quan els meus fills estudiaven al vell Institut, volia que ells aprofitaren tot el temps que jo vaig desitjar donant elasticitat als seus estudis, sens perdre un dia, aquell Institut per a mi era símbol de llibertat d’esperit envers l’ensenyament)

Tot i pujant les escales que em portarien als pisos superiors anava pensant com una rutina, els records eren empremtats per les parets d’aquelles aules.
Seria llarg de contar tot el cúmul de pensaments i paraules que acudien a mi, havien passat una sèrie de persones i anys, avui aquells escolars que baixaven apressa els escalons d’aquelles escalinates no eren ni més ni menys educats, eren força de joventut, brollar de vida. Si, alguns van més seriosos que uns altres però, el més natural és la gatzara i l’alegria de sentir-se lliures uns moments, els que van de la porta de l’aula al carrer.
La visita que tenia amb els mestres del grup escolar em demanaren una petita col.laboració per donar als alumnes una lectura i comentar els meu poemes. Férem un guió de treball i quedàrem en el dia i l’hora. Quan vaig tornar a l’escola em reberen al saló d’actes. Vaig ser presentada aquell grup de nois i noies en un grup de cinquanta per el director del centre, i ha que es devia la meva visita. Hem vaig presentar a tot aquell alumnat com el que sóc, crec que això els hi va agradar, a mi em va donar ànim notar aquell silencia i atenció, notar que eren emocionats davant les meves paraules, notaven que no era assajats, que els parlava amb un llenguatge propi i no enlairat, ells atengueren.
Quan es va acabar l’acte, a tots se’ns va fer curta l’hora, els aplaudiments foren sincers. He llegit moltes vegades en públic, però aquesta atenció rebuda per estudiants de tretze i catorze any va estar per a mi tota una empremta, veure que aquell temps a ells dedicat no havia estat una pèrdua, i això era el més important.
He tornat a l’escola per la porta gran, aquell pretendre dels anys d’infantesa en voler anar aquell Institut, aquelles lliçons impartides i no apresses en les seves aules, han estat resumides avui amb vivències, amb lliçons donades per el llibre de la vida.
De l’escola, d’aquest Institut no he rebut ensenyament com jo volia, però he donat tota la lliçó del que he sentit i sento. En aquest examen obert, jutjats per la nova vida que brolla, he estat tot un guardó per a mi la seva resposta.
Les lliçons impartides per els antics professors d’aquell centre tenien la finalitat de guardonar als millors alumnes en aquell saló d’actes, jo sentia el mateix. Com si un nombre de cinquanta professors em donessin un aprovat per els meu estudis de les lliçons quotidianes que ens presenta el viure de cada dia.
Gràcies, moltes gràcies

Rosa Sánchez i Morales

Tortosa, 4 de març de 1982