dilluns, 18 d’agost de 2008

De vacances a Old Trafford

Després de veure al relat de les vacances de Toni, m'animo a seguir amb el joc i us conto les meues. Aquesta vegada hem fet un viatge que li devíem al meu fill, ja que porta més de 2 anys escrivint sobre Cristiano Ronaldo i els partits que tenen lloc a Old Trafford, però encara no l'havíem visitat.

Podem dir que hem complert, ja que vam dedicar un dia a fer el tour guiat al camp, visitar el museu, el Red Café i, com no, passar també pel Mega-Store.


Mentre que el segon dia, el del partit, vam viure el que és "un dia de futbol" allí, on les famílies comencen a anar a Old Trafford a partir de les 10 del matí per passar allí tot el dia, dinar allí i després veure el partit.

Es tractava d'un homenatge al judador d'origen norueg Ole Gunnar Solskjær, que s'acomiadava del Manchester i del futbol amb aquest partit amistós Manchester United vs. RCD Espanyol.

Per a Joan Miquel va ser una gran llàstima que Cristiano estés lesionat i que, per tant, no el va poder veure jugar en persona. Així tindrà una excusa per tornar-hi més endavant... :-)

De totes formes, es va veure compensat perquè va tenir l'oportunitat de veure de prop i xerrar amb els jugadors del seu equip preferit: el RCD Espanyol. El dia de l'entrenament, vam poder aclarir com arribar al camp The Clif i vam tenir el privilegi de ser els únics aficionats que el van presenciar, juntament amb periodistes. Joan Miquel es va fer fotos amb els jugadors i fa ver amistat amb Albert Riera, a qui fa temps que li dedica un bloc amb compilacions de vídeo fetes per Joan Miquel.



Gent molt maca. Guardem molt bon record.

3 comentaris:

Toni Gallardo ha dit...

Jo sóc poc futbolero, però com que viatjo bastant a Anglaterra, en alguna ocasió he anat a veure algun partit. I he de dir que no hi ha color en la forma en com es viuen els partits allà. El caliu que hi ha en un país tan fred (fred climàticament i fred per escassament passional) és sorprenent.

Pel poc que entenc de futbol, d'altra banda, el que he vist com a espectacle estrictament esportiu m'ha semblant bastant interessant. És una forma de jugar en general molt diferent del que veiem aquí.

I també s'ha de dir que el tema dels "hooligans" encara aflora de tant en tant per aquí i allà d'Europa, perquè allí mateix està molt controlat. Quan els clubs es van convertir en empreses, ara farà uns 25 anys, no es van voler jugar el negoci. I van resoldre el problema expulsant els aficionats conflictius. Fins i tot, durant un temps, la Policia passava a buscar per casa els "hooligans" més perillosos i els tenia a comissaria fins que acabava el partit.

Carme ha dit...

Tens raó. Ens va semblar molt diferent. Allí va tota la família a passar el dia. Aplaudeixen les jugades que els agraden, encara que siguin de l'equip contrari, si els agrada aplaudeixen. Per animar a l'equip local, la gent s'aixeca tota en peça, durant el partit diverses vegades, tot el camp en peça i aplaudeixen (el camp del Manchester United que s'ha hagut d'ampliar diverses vegades, impressiona molt!). I cap incident, cap ni un. Policies pel carrer i al camp, tot delimitat i controlat, però ningú alterat, tothom molt amable.

D'altra banda, si alguna cosa es pot dir, és que fan molt de màrqueting, allí la gent consumeix moltes coses amb la marca del M.U., però també s'ha de dir que l'equip ho ha sabut vendre molt bé i ho continua fent molt bé. I és impressionant veure que hi ha persones grans que van tot el dia del partit amb la camiseta del M.U., quan l'endemà veus que normalment vesteixen normal... :-) Però aquell dia és especial, des de que es lleven fins que se'n van a dormir.

Toni Gallardo ha dit...

Aquesta esportivitat que esmentes, Carme, no està barallada amb el peculiar humor anglés.

Jo vaig a Birmingham per tema familiar i allà hi ha dos equips principals: el Birmingham City i l'Aston Villa. La família és del Birmingham City, però no ho esmento per això sinó per la rivalitat existent i com se la maneguen.

Comparar-ho amb la rivalitat Barça-Madrid no és prou ajustat, en tractar-se d'equips de la mateixa ciutat ni tenir tampoc, cap dels dos, el mateix nivell, ni per descomptat una història tan "xunga" al darrera. Tampoc Barça-Espanyol, que no té ni bon tros la mateixa passió. Potser caldria parlar de la particular rivalitat entre el Sevilla i el Betis.

El cas és que el Birmingham City, tot i ser el que porta el nom de la ciutat, és l'equip "pupas". Mentre l'Aston Villa està còmodament assentat a la Premier, el City puja i baixa i, en general, dóna més voltes que una ballaruga.

Lògicament, quan el Birmingham City baixa a segona (any sí, any no, si fa o no fa), els de l'Aston Villa els ho passen per la cara a base de bé. Però la reacció dels altres és d'un humor brillant. Celebren baixar perquè així tenen l'oportunitt de rebre i visitar als equips de la mateixa regió, ja que n'hi ha més a segona que a primera. Ja veieu, d'esperit de derrota res. És mer bon veïnatge.