divendres, 11 de juliol de 2008

Un joc d'aquells que feiem

Ups!, he enviat el missatge a mitges, vinga, aquí va un resum de la meva vida... és clar, de la millor part, tampoc és qüestió d'explicar-nos les penes, no?
Quan vaig acabar el COU vaig marxar cap a Barcelona, a estudiar antropologia. Va ser una època fantàstica de conèixer món, gent nova, noves perspectives per mirar les coses, aprendre a viure sense la família... Tot el que m’envoltava m’interessava tant que no vaig aprofitar del tot la carrera, però igualment en vaig treure moltes coses positives.

Anava alternant els estudis amb la feina, els meus pares sempre em van demanar aquest compromís amb la meva manutenció, cosa que els agraeixo profundament, perquè m’ha ajudat a entendre el valor de les coses i a valer-me per mi mateixa. Durant la carrera vaig fer una mica de tot: dos anys a Ràdio Nacional d’Espanya de correctora lingüística a l’informatiu del matí, un any a l’organització de la CONSEU (Conferencia de les Nacions Sense Estat d’Europa). També vaig col·laborar de forma voluntària amb una associació que treballava per donar a conèixer i defensar els drets dels pobles indis d’Amèrica (Oficina de Suport al Moviment Indi), organitzant jornades, elaborant materials de sensibilització sobre el tema, participant en grups de discussió i formació..., va ser una experiència molt interessant que em va conduir a voler anar a conèixer en directe el continent Americà.

Així, quan vaig acabar la carrera, vaig marxar cap al Brasil, amb l’encàrrec de muntar, juntament amb tres companyes més de la carrera que ja hi eren feia un any, un Centre de Documentació Indígena a Belém, capital de l’Estat del Pará, a la desembocadura de l’Amazònia.

Hi anava per un any i me n’hi vaig quedar tres... Pel camí vaig aconseguir una beca de recerca, i així vaig poder allargar la meva estada al Brasil. La potència d’aquest país em va captivar, i no vaig poder escapar tant fàcilment dels seus encants. La feina va ser duríssima, perquè treballar amb comunitats indígenes de l’Amazònia, amb algunes excepcions, no té res a veure amb la idea romàntica que en tenim, ja que la situació de la majoria d’aquestes poblacions està al límit de la supervivència. Allà vaig saber què era passar gana i privacions de les necessitats més bàsiques, però també vaig aprendre a superar moltes limitacions i prejudicis, i a entendre el valor real de la vida. El terrabastall que aquests anys van suposar per a la meva formació com a persona no es poden explicar en quatre ratlles, ni en quatre fulls, ni en quatre llibres... Em vaig transformar completament, vaig aprendre a marxes forçades a relativitzar, a estimar, a valorar les coses essencials de la vida, i a oblidar completament les supèrflues...

En tornar, el xoc de trobar-me amb la Barcelona post-olímpica, i tots els canvis que s’havien produït amb només 3 anys, tant en la ciutat com en les persones i la forma de viure, va ser majúscul. Després vaig anar entenent que si bé és cert que els jocs olímpics havien transformar molt la ciutat, encarint-la, modernitzant-la, convertint-la en destinació turística, fent-li perdre moltes de les coses entranyables que tenia..., els canvis de veritat s’havien produït sobretot a dintre meu. Em va resultar més difícil adaptar-me a viure novament a Barcelona, que l’esforç que m’havia suposat l’adaptació al Brasil.

Mentre m’anava re-ubicant, vaig haver de fer una mica de tot per guanyar-me la vida: de becària a la biblioteca de la facultat d’econòmiques, fent traduccions, classes a tots els cursos que podia per explicar el meu treball amb els indis Guajajara, coordinant cursos a l’escola d’estudis polítics Randa, elaborant materials didàctics sobre Amèrica Llatina. Vaig seguir col·laborant amb el grup de suport als pobles indis d’Amèrica, que ara també s’havien modernitzat i adaptat a les circumstàncies, muntant una ONG: Sodepau.

També hem vaig reciclar, fent un màster sobre educació intercultural, i finalment vaig crear el meu propi projecte, en el qual encara hi treballo des de fa gairebé 10 anys (els farà l’any que ve): Edualter, una Xarxa de Recursos d’Educació per a la Pau, el Desenvolupament i la Interculturalitat, que vol fer de pont entre les escoles i les ONG, per tal d’apropar aquests temes al professorat que els vol incorporar en la seva tasca docent. Elaborem materials didàctics i de sensibilització, fem formació, i també ens dediquem a la recerca, sistematització i difusió dels materials i recursos existents a través del nostre portal: http://www.edualter.org/index.ca.htm

Els quatre moments més importants de la meva vida adulta han estat conèixer el Xavier, el meu company de vida, la mort de la meva mare, després d’una operació de cor que no va superar, i el naixement dels meus dos fills: Joana, que ara té 4 anys, i Oriol, que en té 1.

4 comentaris:

Toni Gallardo ha dit...

Gràcies, Clara, per ser la primera tirar-te a la piscina. I també per compartir un relat de la teva vida que té moments que emocionen i tot.

neus ha dit...

Clara, a mi també m'ha emocionat el teu relat i et dono la enhorabona pel projecte i la tasca que esteu fent.

José Manuel ha dit...

Bonic, si senyor. Molt poca gent s'atreveix amb temes així, molt de parlar a vegades i molt poc fer. Gràcies.

la castells ha dit...

clara molts de besitos...tinc tantes ganes de voret i parlar amb tú!!!
ja et dire quand fessem lo del vermutet al rivera.
I parlarem de ta mare...de la meva (que tampoc esta), ni el meu pare...en fin la generacio de la castells continua amb alex i ariadna.
Bon estiu a tots els del 66!!!