Aquí al costat hi ha penjada una enquesta que pregunta si aquest bloc hauria de tenir continuïtat desprès de la Trobada (ja imminent) del 7 de juny. El vot favorable guanya per golejada escandalosa, amb una majoria abassagadora de 140 a 4. I això que he de confessar que un dels vots negatius és meu, i no perquè no vulgui que la cosa segueixi, sinó perquè quan administres un bloc, i vols que hi hagi un mínim de dinamisme, has de fer no ben bé trampa, però sí alguna cosa per animar la participació i la discussió.
Jo m'he manifestat en altres ocasions partidari de seguir desprès de la Trobada. Continuo pensant igual. El bloc pot continuar esdevenint un punt de trobada dels exalumnes i una excusa sensacional per a recuperar materials valuosíssims. Però l'èxit espectacular que està tenint tot plegat (ja no són les més de 40.000 visites, sinó el fet, per exemple, que som 50 els autors del bloc), m'ha fet reflexionar.
Estem en un moment tan dolç que correm el risc de només poder anar cap avall. No és que l'objectiu sigui anar amunt pel simple fet d'anar-hi. Però suposo que m'enteneu.
Aquestes reflexions venen també a tomb per la més que previsible baixada d'interès que hi haurà un cop passada la Trobada. Un matís: calculo que els dies posteriors hi haurà un autèntic bombardeig amb els milers de fotos que es faran aquell dia. Això també és previsible. Però, i després?
Els actes del dia 7 ens han disparat a tots les emocions, fins a un punt que és digne d'estudi. No sé si aquesta sobredosi de nostàlgia quedarà satisfeta el dia 7. És possible. O no. El que voldria dir és que aquest bloc ha aconseguit fites impensables quan el vam posar en marxa. No ens podíem imaginar un resultat tan excepcional i fora del que era raonable esperar.
Sabent que aquest nivell difícilment el podrem tornar a assolir, no seria millor deixar-ho estar en un moment com el que estem vivint, amb el record d'haver fet una cosa extraordinària? No seria millor, dit d'una altra forma, evitar-li a aquest bloc una agonia lenta si l'abandonem un cop passada la Trobada?
Aquesta reflexió no ens ha de portar a pensar que la feina feta es dóna per perduda. Crec que, en qualsevol situació, l'increïble material fotogràfic que hem acumulat ha d'acabar de ser documentat i lliurat, per a la seva salvaguarda, a l'Ajuntament, al Museu, a la biblioteca o la institució que calgui. No obstant, penso també que la recuperació d'aquest material, que ha estat el principal leit-motiv del bloc a banda la nostàlgia, pot continuar i que pot fer-ho sense la seva necessitat.
En tot cas, el que vull explicar és que la continuïtat del bloc depén de les ganes que en tinguem tots. Només tindrà vida si s'hi fan aportacions freqüents. És difícil esperar que es mantingui el ritme actual, però passar de la moguda actual a una situació en què només s'hi pengés una cosa cada dos o tres mesos... Doncs seria com una mort anunciada que és preferible prevenir.
També per això en un cert moment vaig plantejar la possibilitat de crear una mena d'associació o col·lectiu d'exalumnes. No tant per la formalitat del mecanisme, com pel fet de ser més adient per anar treballant més pausadament, sense les expectatives elevadíssimes dipositades en una Trobada pràcticament única i irrepetible. Per aquí van també els trets de la reflexió que volia introduir.
No és que a mi se m'hagin passat les ganes. Confesso, això sí, que l'altre dia em va assaltar el dubte. Tornava de veure un client a la zona del Vallès Oriental i aturat entre camions allà a la B-30, escoltava la ràdio del cotxe. Hi feien un programa sobre televisió i citaven una sèrie americana de gran èxit a l'altre costat de l'Atlàntic i de l'encert que havien tingut per acabar-la en el moment en què tenia tanta audiència que difícilment en podia aconseguir més.
Ja sé que una cosa no té gaire a veure amb l'altra, però em va fer pensar. Aquí he volgut compartir aquests pensaments amb vosaltres. Què us sembla?
13 comentaris:
Hola a tots. En primer lloc agrair-te, l'esforç que estàs fent amb la creació i el manteniment d'aquest blog.
La meva opinió és que les teves reflexions són bastant encertades, crec que ten's raó, i que previsiblement, passat uns dies després de la trobada, hi haurà una important davallada de les aportacions al blog.
El que passa es que per una altra banda, també me dol que s'acabi aquest punt de trobada que tenim els que vam ser alumnes de l'emblemàtic col·legi de La Mercé...
En la teva reflexió dius que "la recuperació d'aquest material,pot continuar i que pot fer-ho sense la seva necessitat (del blog)" Quina seria la fórmula que proposes per continuar?
Bé, no m'atreveixo a dir un sí o un no categóric a la continuació del blog (que consti que jo he votat que sí). He estat tafanejant una mica per altres blogs d'exalumnes a internet i realment no semblen massa actius. La diferència que he vist es que tampoc cap d'ells han viscut un moment com el que està vivint aquest, pot ser que aquest nostre seria diferent... tant de bó.
Sé que no he aportat gran cosa per ajudar a prendre una decissió però es que realment és una decissió difícil.
Jordi,
tens raó en què no és fàcil. El més senzill és deixar-se portar per l'alegria que existeix al voltant de la Trobada i, desprès, ja veurem.
A mi m'agradaria que aquests 50 autors que tenim ara continuessin fent aportacions. I que es mantingués el ritme de més de 6.000 visites diàries. Però ho veig poc probable i no vull que aquest gran invent que hem fet entre tots acabi arrossegant-se, mort d'inanició.
Quines fórmules poden haver per continuar recuperant material històric? Si no volem fer una associació d'exalumnes, idea que no ha tingut una excessiva bona acollida, sí que podria formar-se un grup que assumís la feina, encarregant-se de buscar o de rebre el material. Em sembla que no ens falten aficionats a la història.
També he de reconèixer que poder-les publicar aquí ha estat el ganxo que ha mogut a moltes persones a regirar capses i calaixos. Tindriem tanta participació sense l'al·licient del bloc?
Pel que fa a la continuïtat del bloc com a punt de trobada, hauràs vist que les entrades que més lectures i comentaris generen són les motivades per la nostàlgia. Compara-ho amb el "ressó" que estan tenint entrades que, com aquesta, intenten mirar més enllà de les emocions que estem vivint a partir d'un esdeveniment molt important, però únic.
Jo crec que es molt positiu continuar, tindríem que publicar o fer apartats per anys, ja que tal com esta muntat costa trobar coses de la teva quinta, que es el que cadascun busquem, no ens enganyem.
Una altra cosa que faria jo es un chat, avui en dia, si cadascun te els mitjans podem fins i tot veure'ns, ara, no tinc ni idea d'informatica i per tant no se com es fa, però hi ha blogs o pagines web on funcione.
Un altra cosa que crec que funcionara, es l'associació de ex alumnes, si la fem dinàmica i es pose al davant gent que hi viu a Tortosa o prop i la fa funcionar serà molt bo, jo coneixo algunes que funcionen molt be.
I una altra cosa que hauríem de fer es fer la festa cada cinc anys, si no tots junts, fer-ho per quintes o de cada cinc anys, per exemple de l'any 1960 al 65, del 1965 al 1970, etc, es una suggerencia per interpel·lar a la gent i establir un diàleg d'on puga eixir el futur de tot plegat.
Yo creo que no deberíamos precipitar acontecimientos, la verdad. Vivamos el momento, después del encuentro lo hablamos.
Tenemos que entender que aunque no hayamos hecho tantos comentarios a entradas como esta, en estos moemntos nos está moviendo, eso que tu dices: la nostalgia, los recuerdos y la emoción por volvernos a encontrar. Qué necesidad tenemos ahora mismo de pensar si seguimos o no?
Creo que es mejor no adelantar los acontecimientos, que ... siendo realistas, sabemos que irá bajando y mucho a medida que pasen los meses.
Yo no entiendo de esto, si esto baja pasará algo? Lo bueno, es que siempre tendremos momentitos para ir releyendo y recordar estos momentos, que po rlo menos para mi, están siendo preciosos.
Es mi sincera opinión.
Lo crear una asociación de exalumnos, no es mala idea. Se podría hablar de eso, claro que si.
Pilar, certament no cal decidir-ho ara. Però quan es prenen grans decisions també és important encertar en l'elecció del moment. Si, posem per cas, decidíssim que no volem continuar, ho hauríem de dir a la festa i tancar-ho allà mateix.
Si creus que una cosa s'acabarà morint, és millor matar-la a temps i oferir-li el millor funeral possible.
Consti, per altra banda, que només estic plantejant una possibilitat. La deixar-ho estar per quedar-nos amb el bon gust de boca d'una experiència fantàstica. En contraposició, és clar, a la tristesa que ens produïria veure com això es va apagant.
Suposo que aquesta tristesa la sentiríem tots, però permeteu-me que digui que jo, que aquí hi he deixat moltes hores i ben a gust per cert, la sentiria molt.
D'altra banda, em sembla que ho tenim tot molt enfocat a la Trobada. Això no és cap crítica cap a l'organització, ni molt menys. És només constatar que hem desfermat unes energies immenses que viuran un clímax el 7 de juny..., però que quedaran òrfenes a partir de l'endemà.
Afortunadament, aquí han sorgit algunes idees perquè l'empenta que hem aconseguit no es perdi. I el bloc pot ser una eina útil, malgrat que en baixi la intensitat.
No sé, ja veieu que els meus sentiments al respecte són una mica contradictoris. Potser per això els he volgut compartir.
Hola Toni, sort tenim de les teves reflexions que ens van fent posar seny.
Jo veig aquest blog com una criatura, tu ets el pare, que vol el millor per ella, li ensenya jocs ("com erem, com sóm"), però també li fa reflexions.
La criatura va neixer menuda, i fent pasetes poc a poc. Ara viu la seva adolescència, esboixarrada i plena d'il·lusió, és una criatura sana, amb bons proposits amb moltes il·lusions, el dia 7 arribarà la seva majoria d'edat i a partir d'allí probablement la seva maduresa (fotos de la trobada,comentaris, etc.) s'anirà fent gran i poc a poc, com tota criatura viva (que aquesta ho és ) farà el seu camí...
Ho acceptarem, la plorarem, haurà valgut la pena, és la màgia de la vida.
Només és una reflexió, no cap sol·lució.
MOLTES GRACIES TONI!
soc monica gracia abello no puc accedir al blog i tinc varies coses explicam com funciona gracies.
torno a ser monica gracia el meu correu es mopavero@hotmail.com gracies i disculpa.
Tots teniu part de raó, però com diu el Toni amb les seves reflexions, tots hem buscat a les caixes de sabates on tenim les fotos velles. Al bolg pot passar el mateix que busquem dintre dell quan estiguem una mica nostalgics.
Que conste que jo vaig ser dels que va votar que si.
Pues a eso me referia, es decir, que cuando nos sintamos nostalgicos, "rebuscaremos" en el baul del blog, y quien sabe si eso nos ayudara a sentirnos mejor.
"Yo no lo "mataria" para que no sufra." Quiza es un poco brusco esto, pero es lo que he entendido.
Gracias!
Es cert que passat el 7 de juny i una vegada s’hagin penjat les fotos de la trobada, s’arribarà al punt d’inflexió que suposarà la davallada d’aportacions, de comentaris i de visites, però no per això ha de suposar la mort del blog. Amb la quantitat d’aportacions que han hagut s’hauria de deixar el blog actiu per convertir-se en un punt de trobada virtual dels exalumnes de la Mercè, obert per poder ser visitat i obert per poder continuar en les aportacions que puguen fer els actuals o el futurs exalumnes.
Tan de bo dins de 15 anys, en ocasió del 175 aniversari del col·legi, el blog encara sigui viu en aquest o en qualsevol altre format, i que les aportacions que enguany hem començat a fer sigui la llavor d’un veritable calaix de la memòria de La Mercè.
A mi, m'agrada la idea de Xavier Redón de repetir la trobada amb una certa periodicitat (crec que cada 5 anys estaria bé). També penso que el que diu Pilar de deixar el blog obert, encara que només sigue per visitar-lo de quan en quan i poder rememorar aquests moments pot ser interessant, i més encara si com he dit, decidim repetir l'esdeveniment periòdicament.
Pilar,l'has clavat, tot i que jo no ho plantejo exactament en termes d'eutanàsia.
Més aviat és saber tallar les coses a temps, quan encara se'n pot conservar un record grat.
També comprenc, que consti, els que volen conservar aquest raconet d'Internet, com un oasi al qual tornar de tant en tant. Potser no faria un mal servei amb aquest ús, sempre que ens fem el càrrec que el que està passant aquests dies (més de 54.000 visites) és fantàstic, però flor d'un dia.
Disculpeu si semblo pessimista, però és l'inconvenient de tenir trets pegats en unes quantes batalles d'Internet. I també de dedicar-me professionalment a assumptes semblants a aquest i a pensar sovint en termes de "campanyes": n'hi ha que funcionen tota la vida i mai passen; altres tenen el seu moment i no cal esperar-hi més.
Això últim és un concepte que costa molt d'agafar, però és vital en la meva feina. Desprès de molts anys d'intentar-ho em sembla que ho he aconseguit i em temo que m'hi deixo portar massa, fins i tot en qüestions que no són professionals.
En tot cas, jo sempre intento anar dos o tres quilòmetres per davant, per tal de donar marxa a les coses. Però recordeu que un pessimista és un optimista informat.
Publica un comentari a l'entrada