Avui fa set anys que aquest bloc va aturar-se. Havia viscut moments d’autèntic esplendor digital en la seva etapa inicial, al voltant de la gran trobada d’exalumnes de l’any 2008. Passat aquell encontre, el seu tarannà col·laboratiu va atenuar-se, però encara quedava un petit grup de persones que el tirava endavant, bé escrivint, bé buscant i documentant la història gràfica de La Mercè.
Com tot en la vida, els projectes tenen un cert recorregut, però un dia la cosa va apagant-se i arriba el moment de deixar-ho quan pot fer-se bé. No va ser cansament ni desinterés. Tampoc va influir-hi alguna moguda rara que ens hauríem pogut estalviar. Ara, tot són etapes i un dia hi ha un altre projecte que et crida més. I el que cal és saber parar i deixar i mantenir el millor dels records.
I això darrer ho té claríssim qui signa amb nom i cognoms aquestes línies, sense representar a ningú. Però compartint alguns comentaris al respecte, perquè crec que val la pena fer-los i potser a algú li poden interessar.
Si em permeteu una disgressió personal: ha estat el millor projecte digital en què participat en la meva vida; i ho diu un individu que aquests afers s’hi dedica professionalment i ha tingut ocasió de viure experiències molt i molt boners.
Arribats aquí, caldia dir res avui? Doncs potser no, pels motius expressats fins ara. Però és que he fet un cop d’ull a la criatura (ho faig de tant en tant) i he al·lucinat per les estadístiques de visites. N’hi ha hagut prop de 100.000 des de l’aturada. És a dir, unes 14.000 anuals, una mitjana de 40 al dia. Per fregar-se els ulls en un bloc aturat des de fa tant temps.
Evidentment, hi ha ajudat molt la celebració del 175 de la nostra escola, ara fa dos anys. En els dies previs i posteriors va haver-hi ràfegues de moviment i emoció que recordaven els primers temps d’aquest bloc. Va ser, però, bàsicament a les criatures que encara remenen la cua a les xarxes socials. Aquí només hi havia visites i fotos compartides, però Déu n’hi do les que hi havia.
Per descomptat, l’orgull de ser la Mercè hi continua sent, encara que s’expressi d’altres formes.
Per acabar… Aquesta entrada d’avui és un híbrid de nostàlgia, d’estima per La Mercè i de les grates sorpreses que internet pot deparar-nos. Però una vegada dit el que he volgut dir, el bloc torna al seu silenci, que no necessàriament solitud, mentre algú continuï passant-se per aquí de tant en tant a buscar records.
Moltes gràcies a tots.
Toni Gallardo
